En la més dolorosa fondària de l’esperit

El nom de Dolors Miquel (Lleida, 1960) va arribar al gran públic de resultes del lliurament dels premis Ciutat de Barcelona el 2016, en què va llegir un poema presumptament irreverent que va aixecar molta polseguera. Es tractava de Mare nostra, una recreació satírica del Parenostre que forma part del llibre Missa pagesa, publicat deu anys abans. Tot el recull traspuava una voluntat paròdica de la retòrica religiosa cristiana; només cal fixar-se en altres títols, com ara Hipòtesi confessional de les mongetes o Consagració de la cassoleta de conill. Va haver-hi molta sobreinterpretació, entorn de Mare nostra, tant a favor com en contra, quan en realitat l’únic que hi havia era un problema de protocol: en un acte d’aquelles característiques, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, recitar una paròdia de Parenostre estava tan fora de lloc com recitar el mateix Parenostre. Però l’ànim d’épater les bourgeois, quan ja no queden burgesos per espantar, ha deixat d’interessar a la literatura exquisida per passar a instal·lar-se còmodament en la política.

Per sort, Miquel és molt més que l’afany d’escandalitzar, indubtable d’altra banda. Des de finals del segle passat ha seguit una intensa carrera d’activista de les lletres: una vintena de llibres publicats, incomptables recitals de poesia i divulgació oral i escrita d’autors medievals. Va demostrar la seva destresa en el Llibre dels homes (1998), emprant el metre de Jacme Roig (rodolins tetrasíl·labs) i el seu mateix esperit destructiu però aplicat al sexe masculí. El seu mòbil principal és la crítica corrosiva dels usos socials, amb una expressió plena de ressentiment i amargor, però també, en el rerefons, amb un desbordant sentit de l’humor.

ICTIOSAURE

Dolors Miquel
Edicions 62
72 pàgines 15,50
@ 7,99 euros

Fa poc ha declarat que està farta d’escriure llibres, però reincideix amb aquest Ictiosaure —és habitual el seu recurs d’atreure l’atenció amb títols sorprenents, com Haikús del camioner (1999) o Heavy Mikel (2008)—. Es tracta d’una trentena de composicions breus que són un intent d’aproximació al dolor que sorgeix en l’àmbit de la llar i la família, especialment el maltractament i la violència dins la parella: “Llegia Wittgenstein quan em va començar a pegar”. El contrast, aquí concentrat en una curta frase, entre la normalitat i l’horror, impregna tot el llibre. Per fer més pròxima aquesta normalitat, al peu de cada poema figura el carrer on se situaria l’acció, la majoria de Lleida.

En escenaris ben reals i fàcilment accessibles, ens assalta el patiment dels infants, l’omnipresència de la mort, els abismes que sorgeixen en les relacions íntimes, la incomoditat davant la realitat que experimenta l’individu —“hi vaig posar els peus sense saber com moure-m’hi, com penetrar en aquell món incomprensible”.

És inevitable esmentar el fet que, malgrat aparèixer en una col·lecció de poesia, aquestes composicions són en prosa, en general prosa pròpiament dita i prosa retallada en alguns casos. Això ja no és una excepció, sinó malauradament la tònica general. En aquest llibre, almenys, de funció poètica del llenguatge, sens dubte n’hi ha; de versos, potser algun per casualitat.

Classificacions a banda, el que compta és la capacitat de suggerir i de commoure. No és estrany que Ictiosaure vingui precedit per una citació de La mort i la primavera; sense compartir la densitat de símbols de l’última obra de Mercè Rodoreda, sí que hi ha el propòsit d’endinsar-se en les més doloroses fondàries de l’esperit.