Estatisme, quietud, entrebanc

A Argelagues (2016), la seva primera novel·la, una saga familiar que semblava una ficció documental, Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) narrava la història d’unes dones que deixaven enrere la vida rural i anaven a la ciutat a treballar a la indústria tèxtil, a fer de minyones, a convertir-se en modistes. S’inventava una veu narradora solvent i eficaç on confluïen la parla oral, les expressions localistes, la desfiguració conscient de la llengua culta, i assolia un resultat ple de dinamisme verbal i un desenrotllament narratiu àgil i directe. Ara, a la seva segona novel·la, Ca la Wenling, les estratègies són semblants, però el resultat no és tan contundent, la fluïdesa narrativa baixa de nivell i la gràcia de la prosa perd una mica d’intensitat.

Ca la Wenling es mou en dues direccions: d’una banda, hi ha una perruqueria xinesa al barri de Gràcia, freqüentada setmana rere setmana per la narradora, una documentalista que es fa amiga de la mestressa i que mira, escolta i pren notes al mòbil del que hi passa, de les conductes dels altres clients, de la història que ha fet que una família emigri de la Xina i s’instal·li a Barcelona. D’altra banda, hi ha digressions, capítols on es narra la història de la manicura, apunts sobre la diàspora xinesa als Estats Units, denúncies de les lleis racials que hi van haver de sofrir, anècdotes sobre Simone de Beauvoir i les seves ungles pintades d’un vermell encès, sobre Tippi Hedren i la guerra del Vietnam, les notes d’un viatge a la Xina que va fer la narradora.

En el primer pla, es van dibuixant els batecs d’una vida de barri, els costums dels clients i les relacions que estableixen amb la família propietària de la perruqueria, la manera que tenen la mestressa, el seu marit i els seus fills d’arrelar en l’estructura social del barri. En el segon, la documentació acumulada serveix per presentar les dues tesis que recorren el llibre: els múltiples camins que pot triar la representació de la feminitat i la denúncia del racisme, voluntari o involuntari, que comporta encarar-se a les altres cultures i maneres d’estar en el món.

Ruiz aposta per construir una novel·la que va més enllà de la mecànica narrativa convencional, amb escenes mínimes impregnades de costumisme —una espècie de teatralitat que no hauria de representar cap hàndicap—, inserint coneixement en el teixit de la història —una espècie de ficció assagística que no hauria de representar cap inconvenient. Aquestes mateixes virtuts, aquesta mateixa gosadia, però, actuen i es remouen com uns elements que van en contra de l’eficàcia literària del conjunt. L’escenari de la perruqueria i el tràfec de la clientela no són suficients per dotar de vitalitat narrativa la història de l’emigració i la vida diària d’una família xinesa a Barcelona, com si s’encomanés de la rutina implícita a qualsevol feina. I l’erudició històrica, que omple els capítols reflexius de dades i passatges enciclopèdics, o de revista divulgativa de curiositats culturals, no s’acaba d’integrar amb plena naturalitat en el curs del relat. En aquests capítols la narració no avança, i, en canvi, en la narració costumista s’hi imposa l’afany de demostrar la validesa de les dues tesis que es defensen al llarg de Ca la Wenling: en una banda i a l’altra, el que domina és l’estatisme, una quietud que entrebanca la lectura, i el lector té la sensació d’estar davant d’un text que triga massa a ocupar-se d’ell.