Una inesperada comèdia de Wajdi Mouawad

Al Grec del 2015, Wajdi Mouawad va presentar Soeurs amb una novetat que va sorprendre: després dels primers lliuraments de La sang de les promeses, que acabaria formant la tetralogia Incendis, Litoral, Boscos i Cels, el to de comèdia de Soeurs, dirigida pel mateix autor, semblava remetre al Lepage més àcid, amb inesperats ecos de Neil Simon. L'acció transcorre en un hotel superluxós d'Ottawa. Té com a protagonistes dues dones: Geneviève Bergeron i Layla Bintwarda.

La primera és una advocada d'èxit, mediadora en conflictes internacionals. Sembla una dona madura, calmada, que ho controla tot. En vigílies d'un viatge a Mali, després d'una conferència sobre la seva professió, Els set pecats capitals en una zona de conflicte, irònicament rebuda amb el mutisme dels aspirants a mediadors, queda atrapada a l'habitació 2121 per una tempesta de neu, paràfrasi d'una multicrisi: professional, familiar i existencial. Hi ha un llarg diàleg amb la seva llunyana mare, que no veiem, i de la qual s'ocupa com si la dona fos la seva pròpia filla. La Geneviève troba una enemiga inusitada en una nevera parlant, i el que detona la crisi és que el sofisticadíssim interlocutor s'expressa en un bon ventall d'idiomes, però cap és el francès del país, que ella sol·licita, suplica i exigeix en una creixent escalada de fúria que pot fer pensar en un atac d'histèria, un no-res que es desmesura, tot i que va quedant clar que per a l'advocada la llengua és una pàtria essencial, i que la seva solitud és cada vegada més insostenible: fa 40 anys que és al Quebec, però la seva veritable terra queda lluny, en el passat.

La Geneviève és l'eix de la primera part. A la segona, l'obra se centra en una altra germana (metafòrica), unides totes dues per la pèrdua dels seus mons i exiliades en territoris estranys: Layla Bintwarda s'ocupa dels peritatges d'una asseguradora, pel que sembla inspirada en la germana de Mouawad, i en una història d'Annick Bergeron, l'esplèndida actriu que la va estrenar.

Soeurs va arribar al Lliure com un tour de force: Bergeron interpretava les dues protagonistes, encarnant també diversos personatges de l'hotel. L'arquitectura de la peça es basa en una difícil combinació de lleugeresa i emoció, amb molt de joc funàmbul. En la versió catalana del Tantarantana, Germanes, signada per Helena Tornero, el rol de la Geneviève suposa l'esperat retorn de Mònica López, i la no menys magnífica Lluïsa Castell és la Layla, filla d'immigrants libanesos: no us perdeu els seus treballs. Roberto Romei dirigeix l'espectacle, i resol la multiplicació de diàlegs (alguns sàviament podats) per converses telefòniques que ens permeten imaginar els interlocutors pel to de les protagonistes.

Si l'humor de Soeurs fregava a estones la farsa, Romei fa una posada en escena molt més austera, frenant qualsevol possible excés. L'escenografia, la il·luminació i el vestuari concebuts per Roger Orra també són d'una gran sobrietat. Hi ha alguna situació una mica descontrolada, però sense buscar el riure: així és la vida. És un humor aspre en el qual prevalen la tensió, el patetisme, les diverses formes de fugida i, nova ironia, el dibuix d'aquesta mediadora atrapada en un món cada vegada menys empàtic. En la part de la conferència apareix el Mouawad més didàctic (i polític), però sense fer sermons. Frases breus, precises: “Estigueu atents a la humiliació: anul·la el llenguatge i condueix l'humiliat al mutisme”. Mouawad insta a no perdre el contacte amb els orígens “per no exiliar-se en vida” i “prendre el relleu dels pares, acompanyant-los en el final dels seus dies”.

La Layla, que va tirar endavant després de la guerra al Líban de la seva infantesa, és molt més tranquil·la i afable que la Geneviève, però la processó va per dins i ningú queda del tot indemne d'una cosa així. En la segona part coneixem a poc a poc la Layla, i més la Geneviève: després del seu esclat s'allibera de la crispació. M'encanta l'escena en la qual s'amaga sota el llit com una nena per crear un petit racó d'intimitat. Em tornen les escenes d'aquest últim passatge, i veig la Layla distant del seu pare. La seva mare va morir, i ella truca a la de la Geneviève i no costa veure-la com si parlés amb la seva pròpia mare, i li obre el cor. És commovedor veure com es troben les dues desconegudes, cada vegada més properes, i l'advocada es capbussa en les aigües de la infantesa com potser mai ha fet, en un dels monòlegs més bells de Mouawad. I la Layla li respon, i hi ha un eco, i es referma el pont entre les dues. I hi ha un segon pont entre la Geneviève i la seva mare. Digueu-ne pont, digueu-ne gran sorpresa, aquestes sorpreses que de vegades brollen després d'anys de silenci i distància. La Geneviève respira fondo, indica l'acotació. I la història s'atura. O en comença una altra.

Germanes. Text: Wajdi Mouawad. Direcció: Roberto Romei. Teatre Tantarantana. Barcelona. Fins al 8 de març.