Pops i espardenyes de Dalí per homenatjar Beethoven

Salvador Dalí va demanar que sonés Tristany i Isolda de Richard Wagner per passar de la vida a la mort el gener de 1989. Era una música que coneixia bé perquè l’havia acompanyat mentre pintava moltes de les obres que va crear a Portlligat, des de trenc d’alba fins a la posta de sol. Li agradava posar-la al seu vell tocadiscos i si algú es queixava que sonava molt malament, deia: “És com si fregíssim sardines”. Però el pintor surrealista també va sentir atracció per altres compositors. Com Beethoven, a qui admirava des que era un nen, tal com va escriure en la seva famosa La vida secreta de Salvador Dalí, amb una primera edició de 1942 que va il·lustrar amb dibuixos fets amb tinta negra. Un d’aquests és el d’un enorme i tempestuós núvol que representa “un crani plúmbic immesurable i apoteòsic” del qual surten uns llamps que il·luminen el paisatge, fruit d’una visió que va tenir de petit i que va titular Crani de Beethoven, un dibuix de tot just 20 centímetres que la Fundació Gala-Salvador Dalí va comprar el 2004.

Tres dècades després, el 1973, una de les pintures que va fer per decorar la seva última gran obra, el Teatre-Museu de Figueres, va ser un cap de Beethoven pintat frontalment; una aiguada realitzada amb una tècnica molt especial: llançant pops vius sobre un enorme paper col·locat sobre el terra i aprofitant la seva empremta i la seva tinta. “Pinto amb pops i arrossegant-los amb aquesta espècie de tinta que deixen anar, vaig fer el cap precisament de Beethoven”, va explicar en una entrevista radiofònica, en què va afegir, amb el sarcasme i la ironia que el caracteritzava: “He pintat amb arcabusos tirant al blanc, he pintat amb granotetes petites, amb gripauets que van caure també d’una tempesta, he pintat amb cargols, he pintat amb tot, fins i tot amb pintura a l’oli”.

Des d'aleshores, Cap de Beethoven, no s'ha mogut del lloc on Dalí el va col·locar: sota l’enorme cúpula del teatre-museu, a la dreta de la tomba on és enterrat, al costat d’altres obres destacades com són Torero al·lucinogen (1970) i Retrat de Lincoln (1974). Fins ara, que, per primera vegada, ha viatjat (juntament amb el primer dibuix per a La vida secreta) fins a la ciutat alemanya de Remagen, a només 22 quilòmetres de Bonn, la ciutat on va néixer Beethoven fa 250 anys, per participar en una exposició en què es ret homenatge al compositor.

“Per a nosaltres és important vincular-nos a la celebració alemanya i internacional de l’aniversari de Beethoven. Des de l’Arp Museum de Remagen han insistit moltíssim; fins i tot han arribat cartes de recomanació perquè acceptéssim deixar-lo. El patronat, després d’estudiar-ho amb deteniment, ha acordat que només es deixi durant una mica més d’un mes, atesa l’excepcionalitat de l’aniversari. Però possiblement no el tornarem a deixar mai més”, explica Montse Aguer, directora dels Museus Dalí, davant l’obra de gairebé dos metres d’alçada, a punt que l’embalin per sortir de viatge rumb a Alemanya per a l'exposició que obre les seves portes aquest diumenge.

Abans, al taller de conservació del centre, Irene Civil i Josep Maria Guillamet analitzen la salut de la peça. L’obra es conserva a l’interior d’un marc especial que la protegeix de la pols i els raigs ultraviolat. “Però Dalí la va penjar directament enganxada amb quatre claus a una fusta”, explica la conservadora Civil, proveïda d’unes ulleres especials i una llanterna de llum rasant després de concloure un mapa amb tots els plecs del paper, fonamental per poder fer un seguiment de l’obra en el seu viatge d’anada i tornada. “El paper té molts plecs, cap d’important”, assenyala.

Dalí crea aquesta obra fent gala de la seva màxima de “sempre acumular, mai seleccionar”, recorda Aguer. Va col·locar el paper a terra, i per les seves grans dimensions, no va poder evitar trepitjar-lo. I aquí hi ha les seves empremtes, però també va agafar una de les seves espardenyes amb la mà i la va fer servir de brotxa. A les empremtes de les sabates i del pop, Dalí hi va afegir una altra tinta, més vermellosa, amb què va acabar configurant el rostre i una espècie de paisatge a la part inferior. “Podria ser fins i tot la badia de Portlligat”, apunta Aguer, que ressalta com Dalí segueix “la idea surrealista d’anar de l’abstracte al concret”. A més de les seves empremtes dactilars també hi ha restes de matèria orgànica: “poden ser restes de resina o del mateix pop i òxid d’algun recipient metàl·lic que va col·locar sobre el paper”, explica Civil.

A tot això, s’hi afegeixen petites branques d’arbre o planta i una ploma d’au, que possiblement va caure des de l'aire, ja que es va crear a la terrassa de Portlligat, al costat d’on Dalí i Gala tenien un colomar, però també de la mitja dotzena de cignes que nedaven a les tranquil·les aigües de la badia. Fins i tot de la festa, celebrada un temps abans, en què havia participat el guitarrista Manitas de Plata i en què Dalí va acabar llançant amb l’ajuda de ventiladors plomes de gallina sobre els sorpresos assistents. “Caldria analitzar-la per saber de quina au és”, diu Civil.

Malgrat tot, l’obra està molt neta. Dalí va posar els pops sobre el paper, va col·locar els seus enormes caps i els seus tentacles i després els va aixecar, no els va arrossegar. Tenia pràctica. “La va fer pensant en el seu museu, però la tècnica la venia utilitzant des de finals dels anys cinquanta, deixant clar que en ell sempre hi ha una línia seqüencial. Des de finals dels cinquanta havia fet obres utilitzant aquests animals, com en les il·lustracions per a un Quixot que li va encarregar l’editor Foret”, explica Aguer que ressalta que va firmar l’obra “de forma contundent com si fos un notari”, amb una gran rúbrica i data.

“Tant Dalí com Beethoven, coincideixen en la seva radicalitat i la seva genialitat. Ens agrada que l’Arp Museum parli que són dos artistes excèntrics, enginyosos, innovadors i visionaris, amb un llegat artístic que transgredeix els gèneres. Tots dos es basen en la tradició dels seus avantpassats per crear noves composicions que han fascinat fins avui; que van trobar el seu camí en la cultura popular i s’han convertit en símbols universals”, ressalta Aguer. Uns arguments que han estat determinants per deixar, de forma excepcional, l’obra. La peça, que va viatjar a finals de la setmana passada a Alemanya, serà també la imatge del cartell per anunciar els concerts d’estiu d’aquesta ciutat dedicats a Beethoven.

Diàleg amb el dadaista Arp

"Deixem de banda Picasso. Haurem d'aprendre a avenir-nos amb Arp", va escriure Dalí el 1928, després de coincidir a París amb Jean Arp, poeta, pintor i escultor, pioner de l'abstracció moderna i del dadaisme. Durant una dècada els dos artistes van participar en exposicions i accions de la capital francesa i ara els dos creadors es tornen a trobar en l'exposició Salvador Dalí. El naixement de la memòria que reuneix (fins al 20 d'agost) una vintena d'obres de l'empordanès al museu que la ciutat de Remagen li dedica a Arp des del 2007. Les pintures i escultures de Dalí, provinents de museus de tot el món, dialogaran amb les fantàstiques i enigmàtiques obres del dadaista. En un apartat d'aquesta exposició és on es poden veure les dues obres que Dalí va dedicar a Beethoven, amb què el museu celebra el 250è aniversari del naixement del compositor.