‘Just like a woman’

La Diana era una persona lluminosa, amb una energia carregada de veritat, que els amics i tots els que la van poder descobrir trobarem a faltar sempre més.

Els noticiaris parlaran de la dona de Maragall i, sens dubte, és una de les claus i una de les més indiscutibles per entendre la trajectòria i l'empremta històrica del Pasqual. Ella, tot i no encaixar en cap dels tòpics de la dona darrere d’un gran home, va ser una extraordinària companya per a una personalitat de la seva talla. Ho va ser malgrat ser una dona del segle XXI, que tenia molt clar el seu paper i la dignitat que ara diem de gènere. No ho va tenir fàcil però se’n va sortir admirablement. Recordant la cançó de Bob Dylan, era Just like a woman.

La recordem del col·legi, el Liceu Francès, on probablement va anar a parar per ser filla d’un home extraordinari, il·lustrat i progressista, Cristóbal Garrigosa, que ella sempre va adorar. Tant el respectava, i tanta era la seva generositat i discreció, que va invertir tota la seva herència en la Fundació Memorial Cristóbal Garrigosa per continuar una causa, el Banc d'Ulls, que el seu pare havia iniciat. No volia que es conegués el seu gest, i això és notori i excepcional.

Per estranyes circumstàncies del destí, que malauradament tots coneixem, es va trobar al final presidint una altra fundació, la de l’Alzheimer, i aquest cop ho va haver de fer encapçalant la iniciativa i sota tots els focus. No li agradava figurar i era fins i tot tímida, però la seva intel·ligència i honestedat la van empènyer a abocar-se en cos i ànima al projecte. És un orgull per a tots.

També ens ve a la memòria la seva etapa americana, que tant la va marcar. Els anys viscuts a Nova York la van convertir en una moderna i moltes de les seves certeses es van forjar llavors.

La recordem també com una extraordinària professora d’informàtica, avant la lettre, quan encara aspirava a tenir vida pròpia i no veure’s arrossegada pels avatars de la política. Els alumnes li deuen les eines que els van permetre accedir al món del futur.

És cert que va gaudir d'uns anys i unes experiències excepcionals que Barcelona, les Olimpíades i la intensitat d’aquells anys li van brindar. Ella sabia gaudir amb plenitud, els que la coneixem en som testimonis.

El que de veritat l’apassionava era el mar. Era capitana diplomada i navegava amb un entusiasme que despertava tendresa, ho va fer fins al final amb la seva barca La Rupiana. Rupià, a l'Empordà, va ser un refugi ple d’experiències úniques, on es van ajuntar els plaers de la natura, la família, els amics i el mar proper. Tot això quedarà per sempre.

Ara mateix no em veig amb cor d’assimilar la seva absència, fa pocs dies estàvem fent plans i la mort no hi entrava... La Diana era un puntal, moral i vital, i ho era de veritat. El meu fill, que va heretar els seus vinils, li dedica una cançó de Stan Getz.