Mallorca endins, un quadre complicat

En els paisatges pintats s’ha de poder caminar còmodament per dins del quadre, els horts han de ser productius i les cases habitables. Així ho deia l’escultor Manolo en la seva vida apuntada per Josep Pla, en un llibre impecable i truculent, ‘Vida de Manolo’, de 1928. Possiblement, en els plats servits a la taula dels restaurants contemporanis tocaria poder saber, primer, què menges i, també, recórrer la matèria amb la mirada sense haver de fer una exploració intuïtiva i una excavació. I els plats —els menjars— han de fer el pes que toca, com Manolo obligava per l’escultura.

En el panorama de la restauració comercial no se sol identificar d’un cop d’ull els ingredients, saber-ne les identitats reals, i després tenir-ne un tast cert i amb sort un sabor amable, evocador. El menú, després de triar i dubtar, comença en passejar-se amb la forqueta, ganivet i cullera, per descobrir-hi els conceptes evidents, els arguments dels aliments emprats, la cuina feta.

La ruta sobre el plat toca ser lenta encara que sia amb viaranys i sorpreses, anant per entre bocinets i closques, com pot passar amb un arròs sec o la paella valenciana universal. Incís: una aventura de rebuig immediat és la dels ous frits/estrellats sobre la closca de llongant o llagosta, que deu ser una de les beneitures culinàries més grandiosa de les Illes. Queda bé als retrats d’Instagram i a la narració de l’episodi, emperò fa solcs a la llengua i forada la cartera.

Un ou frit és fotogènic i a les pintures clàssiques i formals quedava bé. Per ventura aviat ningú pintarà de manera figurativa o una mica desbaratada els objectes i escenaris reals. Bodegons i entorns. Els foraviles actuals embullats, sense pagesos, amb vells conreus oblidats i els camps d’arbres agònics, no són habitables, transitables, ni matèria plàstica. És cert que les figueres adormides, blanques, de cendra, de Miquel Llabrés quedaren de peces mestres, paisatges emocionants, figuratiu europeu. Ara totes moren.

Els horitzons breus, la cartografia de la devastació, ens parlen d’un escenari vetat. Els trossos perden l’us i el sentit de la propietat. Els sementers i trossets evidencien que Mallorca i Eivissa, especialment, neixeren d’una estructura de la propietat minifundista, dels pobres i humils pagesos, dels establits i herències, de la fragmentació dels patrimonis petits, del micropatrimoni acumulat de generació en generació. Ara tots són escrits i protocols de ca’ls notaris i cadastres.

Una parenta llunyana del cantant Tomeu Penya al seu testament, el millor que tenia, dos quartons (uns 2.000 metres quadrats) els ha fragmentat entre quatre filles, repartí el seu tresor, quedaren quatre trinxes de terra on segurament hi havia quatre ametlers i dues figueres, cap caseta i moltes pedres. A una altra filla la deixa va ser més prima, un llençol, segons destapà el programa ‘Arrels’ d’IB3. Recrear la construcció i atomització de la propietat rural és una dèria per obrir.

Res de bo neix als foraviles sense arades. Tampoc poca cossa neix comestible, res surt de profit, si de cas espàrecs si els batzers i les mates no ho tapen tot. I molts dels bells redols duits a la pintura són als museus i a moltes de cases bones i de mig pèl.

Els paisatgistes mallorquins ja varen vendre tota l’obra i repetiren mil pics l’escena. Els nous pintors no miren Mallorca o han esgotat la paleta clàssica i els entorns tancats captats de sortir amb cavallet als racons clàssics, jardins tancats, cales minúscules, penyals d’òpera i alguns plans incerts.

És cert i no és profecia que Rafel Joan pinta com ningú els escenaris imaginaris coloristes i embolicats on es fonen el fons submarí, els peixos, les fulles i els colors, i el cel, algunes muntanyes i la mar antiga que es veu des de casa seva a Vilafranca, on resten encara tanques i sementers llaurats i sense la natura desfermada. És un costumisme transvanguardista, la localització del seu mon ideal.

Aquesta imatge de Mallorca endins l’ha sacsejada en un gran gemec de debat un juvenil, el ‘youtuber’ Miquel Montoro, un líder al món del subruralisme simpàtic i banal contemporani. Amb la seva cita viral sobre les pilotes (mandonguilles) el nin ha passat del corralet illenc a la gran apoteosi televisiva als debats profunds de les xarxes globals sense criteri. I de cop, aquest fenomen mallorquí de 14 anys, marginal, sense programar, pagès, natural, ha estat matèria d’autòpsia i carn de projectil dels vigilants de la tribu.