Si m’ho permet l’IEC

Tal com anem, l’expressió si m’ho permeteu s’acabarà convertint en frase feta patrimonial de la llengua, en alguna mena de modisme singular per introduir una opinió no demanada amb la dosi suficient de perepunyetisme. Es tracta, com ja deuen saber molts lectors, de les paraules que amolla Josep Maria Virgili (professor de català jubilat, membre del Grup Koiné i del Cercle Vallcorba) cada vegada que interpel·la un usuari de Twitter que mostra alguna deficiència en el seu català, i que, a parer del mateix Virgili, mereix ser corregit. Aquesta pràctica de la correcció no demanada, revestida de bones maneres (el si m’ho permeteu inicial és clau en aquest sentit) i d’una voluntat de servei públic, ha reportat a l’autor del compte @Virgili7 més de 44.000 seguidors. I continua pujant.

Ara, escrivint això, m’he vist forçat a buscar al diccionari el verb reportar, i he vist que és ben bo, “treure d’una acció, d’una empresa, etc., (un profit, un dany)”, segons el DIEC. El dubte es planteja davant la insistència del mateix Virgili i dels seus èmuls (n’hi ha uns quants a Twitter) d’estendre un model de llengua que en qüestiona tot el cabal lèxic, a la recerca de qualsevol castellanisme, antic o modern, a fi de bandejar-lo, i ara tota homografia del català amb el castellà és sospitosa de col·laboracionisme i catanyol. Aquesta tendència, afegida a les reticències en l’aplicació de la reforma dels diacrítics, ha fet que l’Institut d’Estudis Catalans estigui sent qüestionat de manera sistemàtica, si no desqualificat explícitament.

Potser no és tan estrany que el fenomen de la ultracorrecció a les xarxes, batejat pel lingüista Pau Vidal com a morrofortisme, coincideixi en el temps amb el desplegament de les noves ortografia i gramàtica de l’IEC, com una mena de contrareforma de caràcter conservador i ultrancer. Davant d’una gramàtica profundament líquida, adaptada a uns temps en què prevalen conceptes com l’adequació al registre per davant de l’aplicació de la norma, s’ha erigit un contrapoder a les xarxes que busca precisament l’efecte contrari, oferir una normativa inequívoca, pètria, que doni una falsa seguretat a l’usuari de la llengua a través de consignes binàries de correcte/incorrecte. Tot plegat amanit amb una bona dosi de personalismes: molts d’aquests ultracorrectors consideren una ofensa que no s’hagi investit com a membre de la Secció Filològica el seu referent acadèmic, el professor Gabriel Bibiloni, i que sí que hi hagin accedit lingüistes que consideren menys aptes o obertament promotors del catanyol.

Virgili ha estat contestat per filòlegs de més pes que ell (Neus Nogué, per exemple) i per coneguts periodistes (Toni Soler), però aquestes crítiques no han servit sinó per reforçar la seva voluntat de servei i, a través d’una victimització evident, ampliar el seu nombre de seguidors. Tant és que qüestioni mots que el mateix Fabra havia inclòs a la primera edició del diccionari, basta que tinguin un possible origen en el castellà per criminalitzar-los com a espuris. Es pot arribar a entendre, i alguns a compartir, la iniciativa de Virgili, però el que no s’entén és la inacció de l’IEC, que declina fer front als atacs rebuts, sigui perquè no troba en les crítiques un antagonisme a l’altura, sigui perquè considera que no s’ha d’enfangar en una controvèrsia de la qual és dubtós que en surti ben parat.

L’IEC ha tingut però un problema de comunicació greu. Just quan calia difondre les novetats gramaticals, i quan per fer-ho s’havien bastit espais de trobada amb àmbits professionals diversos (les anomenades Acadèmies Obertes), s’ha obert una via d’aigua a les xarxes socials, un entorn incòmode per a l’Institut, on l’estirabot i la ignorància campen amb impunitat sota el paraigua de la llibertat d’expressió. No sembla que des de la Secció Filològica s’hagi emprès cap acció en aquest sentit, tret dels comptes personals d’alguns dels seus integrants més voluntariosos, i sobta trobar que un membre de la secció i gran comunicador com Joaquim Maria Puyal, que malda per la visibilitat de la feina de l’IEC, no tingui rastre conegut a les xarxes.

L’Institut s’ha d’arromangar. La seva autoritat està sent sistemàticament combatuda per pràctiques qüestionables i informacions parcials, per tòpics i prejudicis, i el buit comunicatiu en aquest sentit és preocupant. No només li pertoca l’elaboració dels materials descriptius o normatius, sinó també la seva defensa.