Un ‘commendatore’ per a la cort francesa del motor

El setembre passat, durant l'últim Saló de Frankfurt, Seat oferia un regal als visitants al seu expositor: una bossa de tela amb un missatge a escollir entre uns quants que era serigrafiat al moment. La majoria eren summament formals, l'habitual en una indústria molt donada a l'espectacle però gens a l'estridència. Excepte un. “Move your ass” [Mou el cul], deia. No sonava gens a premonitori, però sí que feia pensar que la companyia espanyola del grup alemany ha interioritzat que vol ser una marca de confiança, fresca i desinhibida. Una mica a imatge i semblança del seu actual president, Luca de Meo (Milà, 1967).

Perquè l'home a qui pretén ara fitxar Renault per ocupar la seva presidència és un bregat però jove executiu de la indústria de l'automòbil, especialista en màrqueting, amb elegància made in Italy i al·lèrgic al tradicional vestit que vesteix aquesta indústria. Tan diferent i alhora tan similar als seus col·legues en les seves ambicions: es planteja deixar una empresa que ven mig milió de vehicles a l'any per presidir Renault, un fabricant vuit vegades més gran que lluita pel ceptre mundial en la seva aliança amb Nissan i Mitsubishi. La multinacional vol deixar definitivament enrere l'etapa de Carlos Ghosn, ara protagonista d'un serial seguit per mig món després de la seva rocambolesca fugida del Japó per eludir la justícia acusat de frau fiscal.

De fer definitivament el pas i acceptar el càrrec, Luca de Meo entraria directament a la cort francesa de l'automoció, amb un lloc assegurat a la taula presidencial del sector a escala mundial, on compartiria estovalles amb el seu fins ara cap en el Grup Volkswagen, Herbert Diess al costat dels Uchiyamada (Toyota), Barra (General Motors) i Tavares (PSA) de torn, l'escassa aristocràcia que conformen els grans de veritat.

De Meo, designat fa un any president a Espanya per Volskwagen, estava encantat amb la seva destinació a Barcelona i tenia assumit el seu nou paper com a líder del sector nacional. Al desembre anava a ser nomenat president d'Anfac, la patronal espanyola de marques, i s'havia enrolat en l'executiva del prestigiós Cercle d'Economia. I això que assumeix el seu paper d'expatriat amb total normalitat i amb una frase que ha fet popular cada vegada que vol opinar sobre un assumpte intern: “Jo, que soc el guiri...” Però al final aquest graduat en Administració d'Empreses per la Universitat Comercial Luigi Bocconi de Milà amb 20 anys d'experiència al sector no s'ha pogut resistir —almenys a negociar— al caramelet que li posaven a les mans: assumir la gestió de Renault en un moment en què sembla decidit que la seva aliança amb Nissan i Mitsubishi només es pot intensificar.

Les seves tasques no són fàcils. No arribaria en el millor moment per al grup francès, tocat encara pel virus Ghosn després de la rocambolesca fugida de l'ex-executiu del Japó i amb la companyia llançant profit warnings perquè els seus resultats no seran tan bons com els previstos. Però se li pressuposa capacitat per reorientar rumbs i, sobretot, per reposicionar marques pel seu passat a Renault (on va començar), Toyota, Fiat, Audi i Seat. I una capacitat innata per negociar, qüestió imprescindible per tractar amb l'Estat francès (accionista amb el 15% de Renault) i per intentar apropar posicions amb els accionistes de Nissan.

Les cinc llengües que parla (italià, francès, alemany, anglès i espanyol) l'ajudaran, encara que persones que el coneixen asseguren que la decisió trigarà: depèn no només que la companyia —i l'Estat francès— doni el vistiplau, també de les possibles incompatibilitats que pugui presentar el seu actual contracte per passar-se a la competència. “Ell mateix admet que va per a llarg”, afirma una persona que el tracta.

De Meo deixaria Seat en el seu millor moment. La companyia espanyola no només ha tornat als beneficis, sinó que guanya més diners que mai, encara que ell mateix assumia que darrere d'aquest resultat hi havia la feina dels seus dos predecessors: sobretot Jürgen Stackman, però també James Muir. Els fruits de la seva tasca són, potser, més intangibles. L'executiu milanès ho resumia així a EL PAÍS el setembre passat: “Hi ha un rotllo molt positiu entorn de la marca”. Potser això explica el pessimisme existent en les últimes setmanes a la seu de la companyia, conscients que poden perdre un paio afable que ha aportat simpatia —i protagonisme— a una marca que mai abans no havia aconseguit treure el cap del Grup Volkswagen, més acostumat a sentir amenaces del tipus “és l'última oportunitat” que a comptar amb encàrrecs estratègics des de Wolfsburg.

El ‘miracle espanyol’

I Seat, ara, està en això. Potser és l'èxit més gran per a un directiu que va aterrar a Martorell (Barcelona) després del dieselgate, quan el Grup Volkswagen va posar en marxa un ball de directius per purgar l'escàndol del trucatge dels motors. Va arribar amb el títol de commendatore, el guardó que ofereix l'Ordre al Mèrit de la República Italiana. Amb el seu caràcter afable i el seu carisma va aconseguir uns bons resultats, i des de fa uns mesos tenia una obsessió al marge de Seat: defensar el que denominava el “miracle espanyol” de l'automoció, sorprès pel fet que hi hagués a Espanya 17 fàbriques d'automoció sense una sola matriu realment nacional. Propi de la seva finnezza, es queixava sense queixar-se del fet que a les pàgines econòmiques de la premsa sortís la banca a tota hora i, en canvi, l'automoció quedés relegada, símptoma —deia— del que sentia el país pel sector. I fins i tot feia una crida al Govern central a participar en la necessària reconversió de la indústria de l'automoció igual que ho va fer amb la banca durant la crisi. Un discurs que el guiri difícilment podrà repetir a París.