L’explosió mundial del futbol femení

D'aquí a unes dècades, quan el futbol practicat per dones faci inventari de la seva evolució, el 2019 apareixerà destacat en un vermell llampant. El temps dirà fins on és capaç d'arribar, però l'any que acaba de marxar ha marcat un punt i a part. Ha explotat i s'ha reivindicat a parts iguals a tot el planeta amb el Mundial de França com a gran amplificador. També a Espanya. La selecció ha guanyat el primer partit en una Copa del Món, s'ha registrat el rècord d'assistència a un partit, un equip, el Barça, ha escalat fins a la final de la Champions, el Reial Madrid s'ha animat finalment a entrar en un món que fins ara havia defugit i s'ha acordat un conveni col·lectiu pioner a Europa. Una col·lecció de fites que, en realitat, no han estat només esport, sinó una manera més de reclamar la igualtat entre els dos sexes.

Cap moment ha expressat millor aquest terratrèmol que la final del Mundial, vista per 82 milions de persones per televisió, un 56% més que l'edició del 2015. A l'estadi del Lió, bona part dels 60.000 espectadors van començar a cridar de forma espontània "Equal pay, equal pay" (igualtat salarial, igualtat salarial). A baix, a la gespa, els Estats Units acabaven de guanyar el seu quart títol davant Holanda (2-0) i ho celebrava Megan Rapinoe, molt més que l'estrella de l'equip campió. Rapinoe s'ha convertit en la gran referent del futbol pels drets de les dones, les minories i el col·lectiu LGTBI. La transcendència d'aquesta californiana de 34 anys i l'abast del seu discurs han superat amb escreix els seus èxits al camp, que no han pogut ser més bons: millor jugadora i màxima golejadora del torneig (sis dianes), i la Pilota d'Or uns mesos després.

El seu enfrontament amb Trump, aigua i oli, ha estat el símbol d'aquest moviment sísmic, la tempesta perfecta per fer visibles dos mons antagònics. Si guanyaven, la va advertir dies abans de la final, no anirien a "la puta Casa Blanca". "Acaba la feina!", li va respondre el president dels EUA. La va acabar i va complir la seva promesa amb la resta de les companyes d'equip: no van anar a oferir-li el trofeu. De tornada al seu país, amb 300.000 persones celebrant el triomf a Nova York, va continuar el seu atac: "El teu missatge exclou gent que s'assembla a mi".

Aquesta ha estat la gran sacsejada, però les reivindicacions del paper creixent de la dona en el futbol han estat constants. Rapinoe ho va fer sobre el terreny i la noruega Ada Hegerberg, millor jugadora del món el 2018, amb la seva absència. Va renunciar a disputar el campionat per denunciar la discriminació que, al seu parer, pateix respecte a la selecció masculina del seu país en premis, infraestructures i mitjans. La comparació econòmica global entre aquest Mundial i el d'homes de l'any anterior alimenta els seus motius: 26 milions per a 24 equips femenins davant de 356 milions per a 32 conjunts masculins. La FIFA ha promès disminuir aquest abisme duplicant la seva aportació en la cita del 2023.

Més per a consum intern va quedar l'arenga a les noves generacions de la brasilera Marta, una altra icona, sis vegades la número u del planeta. “No tindreu una Marta per sempre, una Cristiane, una Hormiga… I el futbol femení depèn de vosaltres”, va alertar la màxima anotadora de la història dels Mundials (17 gols, un més que l'alemany Klose).

La selecció espanyola s'ha reivindicat de paraula i al camp. El grup dirigit per Jorge Vilda, en la seva segona participació, va sumar el seu primer triomf en un Mundial (3-1 contra Sud-àfrica) i es va estrenar en uns vuitens, on li va fer passar una mala estona al conjunt de Rapinoe, només vencedora amb dos penals (2-1). Per primera vegada, les Jenni Bell, Mapi León, Virginia Torrecilla o Alexia Putellas van desfilar a principis de l'estiu a la mateixa passarel·la que, fins llavors, havien monopolitzat els Ramos, Piqué, Busquets o Morata. 22 mitjans es van desplaçar a França per cobrir el torneig (tot just quatre ho van fer al Canadà 2015) i la cadena que va retransmetre els partits, Gol, va aconseguir la seva millor dada d'audiència (12,8% de share contra els EUA).

La Copa del Món ho va canviar tot, però abans ja hi havia senyals que s'havia obert un nou món futbolístic. En només un mes es va batre dues vegades el rècord d'espectadors als estadis espanyols. L'Athletic va marcar 48.121 persones a San Mamés per al xoc de copa contra l'Atlètic, que poc després va aconseguir una xifra que semblava inimaginable: 60.739 a la Lliga contra el Barça. Un periodista nord-americà de The New York Times va creuar expressament l'Atlàntic per explicar el que havia passat aquell matí de finals d'hivern al Wanda Metropolitano, símbol de la magnitud de l'esdeveniment.

El de menys importància va ser el que va passar a la gespa. El Barça va guanyar (0-2), però no va impedir el tercer campionat consecutiu de l'Atlètic. La crescuda blaugrana va ser a la Champions. Va ser el primer equip espanyol a disputar una final, tot i que aquí va topar amb un imperi, el del Lió, que va aixecar el seu quart títol seguit. Per a la mitja hora de joc ja vencia 4-0 (4-1 al final). Aquesta temporada, els quarts de final enfrontaran els dos grans d'Espanya, als quals aquest any els ha sortit una nova competència, un gegant encara en bolquers. Ara es diu Tacón i la propera campanya ja serà el Reial Madrid. Després de mirar diversos anys cap a una altra banda, el club blanc ha entrat en el futbol femení comprant per 400.000 euros la plaça d'un equip acabat d'ascendir, una entitat creada el 2014 per una exatlètica, Ana Rossell, que sempre ha buscat la seva fusió amb la planta noble del Bernabéu. Va renovar mitja plantilla amb fitxatges internacionals i, encara que la seva estrena va ser traumàtica (9-1 contra el Barça) i ha arribat a estar en descens, a poc a poc es va redreçant.

Contingències esportives, en tot cas, en comparació de l'èxit que suposa haver pactat el primer conveni col·lectiu en una Lliga europea. Van fer falta 14 mesos, 29 reunions i una vaga, que va paralitzar per complet la competició a mitjans de novembre, per signar un preacord entre patronal i sindicats que ha de donar lloc a un text històric pel qual ja s'han interessat en altres llocs del món. Un avanç que explica bé quin ha estat aquest 2019 per al futbol femení: molt més que un tema esportiu.