Després de ‘Merlí’, Prozac

A la seqüela de Merlí, el difunt i enyorat professor hi és present. En una inicial i, per sort, única aparició fantasmagòrica, Merlí explica al seu estudiant predilecte, Pol, que té una nova vida sense ell, que “no em necessites”. Pol se n’acomiada recomanant-li que aprofiti la seva nova situació per saber què hi ha després de la mort. Un diàleg amb una massa vistosa voluntat de transcendència com n’hi haurà d’altres, pocs.

Però no és ben veritat que Pol no necessiti Merlí. En tot cas, sempre el busca. Per exemple, en la catedràtica d’Ètica que té a la universitat. “Vostè em recorda una persona”, li diu Pol. “Era bo?”, pregunta la professora María Bolaño. “El millor”, conclou Pol, que estudia Filosofia perquè vol acabar sent un Merlí. La presència de la mare i el fill de Merlí permet mantenir viu el seu record. Fins i tot en detalls encara pendents de la indústria funerària, com ara decidir la làpida del seu nínxol. Un epitafi que finalment serà una reivindicació dels professionals de l’ensenyament, la majoria mal pagats, com recorda més d’una vegada la sèrie.

La figura de Bolaño també s’acosta a Merlí pel seu ascendent sobre un alumnat que la respecta i l’aprecia. Però, a diferència del professor, arrossega problemes personals que fan impossible que es dediqui al pasturatge del ramat com feia Merlí. La incorporació de Movistar+ a la producció ha permès disposar de més pressupost i s’han fet entrar dos personatges sud-americans per reforçar l’enorme atractiu que Merlí ha tingut en aquest mercat. La correcció en la narrativa visual (Menna Fité) no s’acompanya però amb una trama ambiciosa. Tornem a tenir com a nucli argumental un ball de parelles animat per la bisexualitat del protagonista, i amb gosadies ridícules, com un muntatge en paral·lel de tres personatges masturbant-se. Que l’acontentament de la libido no està resolt ja ho sabíem sense aquest aclariment. Que és un tema que preocupa en aquesta sèrie juvenil —és el tema— ja es veu quan a classe es pregunta si algú ha satisfet totes les seves fantasies sexuals. A banda de festes avorridíssimes (per a l’espectador), hi ha moments ben trobats, com el del pare de Pol (Boris Ruiz) regant a distància les flors d’una veïna morta, i també escenes que no respecten el principi de versemblança. O a mi em sembla que és difícil de creure que el mateix estudiant que crida a la vaga en una assemblea sigui, un minut després, el primer a ser l’esquirol i anar a classe perquè no es vol perdre l’hora lectiva de la Bolaño.

Com ja va passar a Merlí, el repartiment és l’encert principal. Una tropa encapçalada per Carlos Cuevas i María Pujalte transmeten una meritòria convicció sobre un material argumental primet. Si la situació familiar de Pol, una família empobrida, permetia a Merlí un apunt sobre el conflicte social, aquí es reforça amb una família de potentats, escandalosament rica, un estrambot argumental del qual surt amb dignitat l’actor que interpreta el fill (Pablo Capuz).

Héctor Lozano també és el responsable d’aquesta seqüela que porta per títol Merlí, sapere aude, una convocatòria a atrevir-se a pensar, a saber. Però de filosofia n’hi ha poca, i en píndoles. Bolaño es guanya l’estima dels alumnes amb unes classes entenedores i combatives que els autors de la sèrie subratllen enfrontant-les amb les esotèriques de lògica matemàtica (pobre Russell et alii), no sé si per enlairar una professora que merlineja o per ensenyar que determinada filosofia no és un manual d’autoajuda. Hi ha incredulitat sobre el fet que la filosofia sigui una medicació —així es planteja en un moment de la ficció— per a les dificultats d’aquesta vida. En resum, sembla que no podem deixar el Prozac.