Novel·les de celebració

La Formiga, col·lecció emblemàtica de l’editorial Animallibres, ha arribat al número 100. Una sère de narrativa que, com altres que l’han precedit (Vaixell de Vapor, Sopa de Llibres, Ala Delta...), es presenta en parts i colors diferents segons la franja d’edat a què s’adreça, i el seu gran valedor és l’escola. Mentre que altres col·leccions pioneres en aquest model han anat estrepitosament a la baixa, La Formiga s’ha consolidat. S’hi visualitzen autors consagrats com Pep Albanell o Ricardo Alcántara, i d’altres que han emergit a partir d’aquesta col·lecció. És el cas d’Eulàlia Canal o de Laia Longan. 

Longan (Barcelona, 1979) ha publicat les seves novel·les a La Formiga, alguna de tan reconeguda com Jo que vaig dormir amb lleons (2014). La quarta, L’hivern que vam aprendre a volar, corona aquest cim. Longan situa l’acció en un poblet d’una illa noruega ocupat pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Els protagonistes són dos joves: en Jakob, fill d’uns comerciants del poble i que té el desig de ser dibuixant, i l’Ava, filla d’un comandant anglès d’aviació i que resideix en un internat. Es faran amics i s’uniran per aconseguir l’objectiu de l’Ava: construir un avió per fugir a la recerca del seu pare.

Longan demostra l’excel·lent narradora en què s’ha convertit, fent fàcil allò que sembla difícil: aconsegueix que la història flueixi amb naturalitat i que el lector se senti dins el paisatge i al costat dels protagonistes, en un marc històric novel·lat a tort i a dret en la narrativa infantil i juvenil. L’obra s’arrodoneix amb les il·lustracions precises i delicades de Jordi Vila Delclòs, ideals per a una obra realista i de gènere històric. L’únic però és la fràgil versemblança dels fets. En un indret poc poblat, els protagonistes avancen en la construcció de l’avió sense endur-se gaires esgarrapades dels nombrosos soldats alemanys.

El món del llibre, i és un bon senyal, està en evolució constant. Mentre una editorial fa un cim, n’hi ha que, engrescades, cerquen el seu espai i munten el camp base. És el cas d’Akinarra, nova sèrie de narrativa il·lustrada en color i cartoné, i pensada més per a un públic de llibreria. S’estrena amb Mariner de terra endins, de Laia de Ahumada, i La platja dels inútils, d’Àlex Nogués, que aixopluguen novel·les breus, abordades amb ofici i ideals per als qui comencen a llegir autònomament. Ambdues transpiren un tarannà tranquil i comparteixen la voluntat d’anar contra corrent. S’allunyen dels tòpics aventurers i grandiloqüents de les sèries que copen els aparadors i posen en valor aspectes essencials de la vida. Val a dir que Akiara és una editorial especialitzada en àlbum il·lustrat, amb la idea “d’oferir materials per acompanyar els lectors en el cultiu de la saviesa, la interioritat i la qualitat humana”; Akinarra és fidel a la idea.

Mariner de terra endins narra l’estiu d’en Jan a casa de l’àvia, a muntanya, després d’haver-se passat la vida viatjant pel món en un veler amb els pares. L’adaptació serà complicada, però al costat de l’àvia i en un entorn rural, aprendrà a fixar-se en els detalls i a valorar els gestos humans més quotidians.

A La platja dels inútils, el pare recorda sovint a la Sofia que algun dia s’haurà de guanyar les garrofes i que ha de dedicar el temps a tasques rendibles. La Sofia és observadora. La seva mirada li ofereix una visió diferent que topa amb la del pare. La seva relació esdevindrà un tens estira-i-arronsa per intentar reafirmar-se amb ella mateixa i dins del marc de la família.