La substitució

S’ha acabat la llarga època en què quan al Congrés dels Diputats es parlava dels “catalans” a l'hora de negociar majories de govern era per referir-se al centre dreta nacionalista de CiU dirigit per Jordi Pujol. Ara “els catalans” són d'altres, són els dirigents de la ideològicament inclassificable Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un partit d'esquerres, sí, però no se sap ben bé si socioliberal o socialdemòcrata. Un partit que pot donar suport per activa o per passiva a un president socialista al mateix temps que és soci de la dreta catalana després d'haver votat les investidures de Jordi Pujol (1980), Pasqual Maragall (2003), José Montilla (2006), Artur Mas (2012), Carles Puigdemont (2016) i Quim Torra (2017). Un partit independentista que defuig definir-se com a nacionalista, però que segons la dècada que es tracti ha estat separatista, federalista, autonomista o independentista, o tot alhora, i que al llarg dels seus gairebé 90 anys d'història ha protagonitzat diverses proclamacions de la república (1931, 1934), tant l'espanyola com la catalana.

El pertinaç forcejament entre ERC i els hereus de CiU per aconseguir la primacia en l'univers de l'independentisme català no està definitivament decantat i potser mai no arriba a decidir-se de forma permanent. Però ara mateix ERC està desplaçant els seus rivals, i tanmateix aliats, d'una de les funcions que Jordi Pujol i els seus lloctinents van exercir durant dècades amb gran profit per a les seves finalitats: la de negociar i decidir el color dels governs. Entre UCD i PSOE el 1979, entre PSOE i PP el 1993, entre PP i PSOE el 1996. La capacitat d'actuar com a faedors de presidents. La de garants de la governabilitat.

Les delegacions encapçalades per la socialista Adriana Lastra i el republicà Gabriel Rufián per negociar la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern són la rèplica d'altres de dutes a terme amb les mateixes finalitats en el seu moment per Miquel Roca i Joaquim Molins, sempre a les ordres de Pujol, tant amb líders de la dreta com de l'esquerra: Adolfo Suárez, Felipe González i José María Aznar.

Els escarafalls proferits la setmana passada per Quim Torra i Laura Borràs, la cap de files de Junts per Catalunya, per donar entrada al president de la Generalitat en les negociacions per a la investidura de Sánchez són un intent desesperat del partit dels successors de Pujol per tornar a asseure's al costat de la taula que en un altre temps van ocupar en exclusiva. Tanmateix,el fet és que quan es tracta de qüestions que en darrer terme es decideixen en votacions parlamentàries el que compta són les matemàtiques i els protagonistes són els grups parlamentaris, no els governs. En aquest aspecte, l'aritmètica parlamentària és clara. Qui ocupa els 13 escons del Congrés, qui té els 13 valuosos vots que poden completar o no una majoria d'esquerres o de centreesquerra són els d'ERC. Són els del partit dirigit per Oriol Junqueras, no els de l'amalgama expujolista dirigida no se sap ben bé per qui, si per Torra, per Carles Puigdemont o per David Bonvehí.

La victòria electoral del 10-N ha estat per als republicans, a més a més, la quarta consecutiva a Catalunya en unes eleccions legislatives. I després d'haver estat també el partit més votat en les últimes eleccions municipals, amb una fita tan remarcable com la d'haver aconseguit ser la primera força municipal a la capital catalana, Barcelona. És a dir, en una conjuntura en la qual han rebut un suport sostingut de la majoria relativa dels electors independentistes. Les diferències no són gaire grans respecte dels seus seguidors, certament. Els electors ja fa més d'una dècada que rebutgen atorgar grans majories a cap partit tant a Catalunya com a Espanya. ERC sent l'alè del PDeCat al clatell, però també el del PSC i el dels comuns, que van ser els guanyadors a Catalunya de les eleccions legislatives de 2015 i 2016.

És una situació molt làbil, en la qual res no sembla consolidat. Però en la qual a poc a poc els republicans es reafirmen com a eix polític mentre els exconvergents perden perfil, presoners d'un maximalisme que els incapacita per aixecar una majoria electoral sobre el centredreta catalanista com van fer durant les seves dècades daurades. Amb una mica d'audàcia, ERC els substituirà en unes setmanes com a faedors de presidents a Espanya. No seria la seva primera vegada. ERC ja va fer president Pedro Sánchez el 2018 quan va col·laborar en la censura a Mariano Rajoy.