Biografia mental de Woolf en sis capítols

Calia que la novel·la moderna s’ajustés a les demandes del nou segle i Virginia Woolf (Londres, 1882-Lewes, 1941) va esmerçar-se en la tasca renovadora. Llegint-la encara ens sorprenen (l’hi agraïm) certes troballes pel que fa al punt de vista, la representació de la consciència, la mudança sexual dels personatges... Però l’art assagístic té altres requeriments. Si saltem de la Woolf de Les ones a la Woolf assagista, percebem una altra manera d’estar davant el full en blanc. L’autora es torna tan clara en l’exposició com clarivident en la tria de temes que els companys de generació, ells, no havien pensat a destacar. És la Woolf que a The Modern Essay signa un acord amb la transparència. “No hi ha lloc”, escriu, “per a les impureses de la literatura en un assaig”. És un dir, és clar: els textos crítics i periodístics de Woolf abunden en literatura.

A Matar l’àngel (Angle, 2019) llegirem sis assajos sense enyorar ni l’arquitectura interna ni els subratllats retòrics que la ficció literària permet. Woolf descabdella l’argumentació i abans no s’embulli facilita una metàfora oportuníssima, per allò que val més una imatge... Els motius d’aquestes conferències, articles i prefacis són diversos, però, tractant-se de Woolf (i perquè la compiladora ho ha preferit), s’enfoquen des d’una òptica de gènere. El primer feminisme va remoure cel i terra no només per denunciar injustícies palmàries, sinó també (més difícil) per destapar les amenaces normalitzades pel patriarcat, els prejudicis i les barreres relatives al gènere que es camuflen per mitjà de l’habitud. Els escrits de Woolf van coincidir amb l’onada feminista en deixar al descobert cotilles amagades; calia neutralitzar el desmai i la limitació de moviments. Aquesta limitació és el mal apuntat en el discurs Professions per a dones quan la National Society for Women’s Service la va convidar a dir-hi la seva, el 1931.

“És cert, soc una dona”, va explicar, “cert, tinc feina”, la d’escriure. Però no podia parlar de la carrera d’escriptora sense referir el bloqueig que quasi l’havia avortat. L’havien educat per afalagar i confortar la població masculina, i, doncs, en una ressenya, com podia cantar les veritats a un col·lega de professió? Com escriure si t’han inculcat l’eufemisme i el silenci comprensiu? Woolf va trobar-se paralitzada. Recordant un text victorià que convidava les dones a ser “àngels de la llar”, benèvols i amatents, va detectar que l’origen del mal estava en la instrucció femenina. El remei: matar l’àngel endimoniat, és a dir, les convencions enemigues de l’artista i de la dona emancipada. Ja posats, també es podien matar els tòpics. A Homes i dones, per exemple, en desmunta un de gros: “El sexe xerraire no és el femení sinó el masculí; en totes les biblioteques del món hi sentim l’home parlant amb ell mateix i, la majoria de vegades, sobre ell mateix”.

En les poc més de cent pàgines de Matar l’àngel, hi consta la Woolf crítica, la lectora, la recensora i la narradora. La Woolf amb prepotències de classe hi treu el nas quan prologa un recull de testimonis de dones treballadores. A Pensaments de pau en un atac aeri s’hi combaten els àngels, masculins, que condueixen els homes a la guerra. Aquesta és la Woolf pacifista a ultrança que coneixem de Tres guinees. No podia faltar en una selecció de textos, com aquesta que ha traduït Mireia Vidal-Conte, i que configura una petita biografia mental (en tan sols sis capítols!) d’una figura imprescindible.