L’independentisme, sota retret penal

Resulta més que sorprenent que ERC adverteixi el Govern en funcions que “tot el que condueixi a solucions penals allunya l'acord”, s'entén que per donar-li suport per a la seva investidura. El “vicari” president i el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, sembla que no saben de què parlen. Doncs en el nostre Estat democràtic mai no hi ha hagut tants dirigents polítics sota la lupa dels tribunals penals. En altres ocasions, exigeixen el que anomenen “desjudicialitzar el conflicte” per entaular un diàleg. Certament, semblen viure en un núvol. Perquè la justícia penal és paral·lela al desenvolupament del procés des del seu inici. Des que Artur Mas i dues conselleres van ser condemnats. La resposta penal va ser molt més contundent quan es va incoar la causa en el Tribunal Suprem que va concloure el 14 d'octubre passat amb la sentència condemnatòria que ja coneixem. Però aquests processos penals van ser només l'inici del cabal dels que actualment estan en curs.

Només davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hi ha diversos procediments penals en tràmit. Contra el president Torra, per un delicte de desobediència a la Junta Electoral Central, el judici oral del qual està assenyalat per a demà. Contra Anna Simó, Lluís Corominas, Ramona Barrufet, Lluís Guinó, Mireia Boya i Joan Josep Nuet pels delictes de desobediència al Tribunal Constitucional i d'organització criminal. Contra Josep Maria Jové i Josep Lluís Salvadó pels delictes de malversació de cabals públics, desobediència al Tribunal Constitucional. I el que se segueix contra Bernat Soler, per desobediència al mateix Tribunal. Es pot sumar, ara per ara, el procés del jutjat penal número 11 de Barcelona, contra Marc Marsal, Jordi Matas, Tània Verge, Marta Alsina i Josep Pagés per un delicte de desobediència i un altre d'usurpació de funcions públiques.

Potser el més rellevant de tots ells és el que instrueix el jutjat d'instrucció núm. 13 de Barcelona contra uns vint-i-cinc dirigents del procés secessionista, entre els quals hi ha alts càrrecs de la Generalitat, actualment processats per malversació de cabals públics, desobediència, falsedat documental, revelació de secrets i prevaricació. I, per tant, pendents durant algun temps de la celebració del judici oral.

I, sempre vinculats al procés, també s’ha de destacar la investigació del jutjat d'instrucció núm. 1 d'un presumpte frau de subvencions de la Diputació de Barcelona que, segons certs mitjans, hauria pogut afavorit el desenvolupament econòmic del procés i Puigdemont mateix.

Tot el que s'ha descrit encara no inclou els processos penals ja incoats o pendents d'instruir-se per les conductes directament violentes produïdes mitjançant l'ocupació de les vies de comunicació, la immobilització forçosa de vianants, conductors, els danys causats en les vies i el mobiliari urbà, més els perjudicis de les persones que han patit aquesta violència. Conductes constitutives, entre d'altres, de delictes de “desordres públics”, ja que perjudiquen drets fonamentals de les persones, com el de lliure circulació. Així ho deia el conductor d'un camió: “Això és un segrest, que ens deixin passar.” O així ho patia una persona d'edat avançada per la crema de contenidors: “...el pis es va omplir de fum i de pudor d'escombraries cremades”. Davant d'aquesta dramàtica realitat, que no té cap signe de cedir, com poden pretendre els dirigents de la secessió de Catalunya, que l'Estat renunciï o, pitjor, impedeixi que el poder judicial, peça essencial de qualsevol democràcia, compleixi amb les seves funcions constitucionals?