Boris Vian, l’escopidor

L’escriptor i polímata Boris Vian (1920-1959) va ser un autor força llegit al seu temps, i encara ho és avui gràcies a les seves obres adés més bones, adés més provocadores, com ara Escopiré sobre la vostra tomba. Vet aquí una activitat molt escabrosa, més radical que la que va proposar un català contemporani seu, el poeta Salvat-Papasseit, que només va desitjar “escopir sobre la closca pelada dels cretins”, un fet que gairebé sembla angelical i de justícia si es compara amb les malifetes i extremes lubricitats de Boris Vian, un ésser tan genial —la seva obra ha entrat a la prestigiosa col·lecció francesa de La Pléiade— com escandalós des del matí fins al vespre, la migdiada inclosa.

D’ençà que França va produir una obra com Les flors del mal, de Baudelaire, els escriptors francesos van adelitar-se a presentar el mal i fer maldats en tot el que escrivien i arreu que anaven: l’escàndol que han practicat els francesos entre aquell gran home de lletres de mitjan segle XIX i els últims surrealistes i situacionistes no va ser altra cosa que la manera com els literats es venjaven i rebentaven una classe molt sòlida a França des de la Revolució de 1848, és a dir, la burgesia, que és, més que els capitalistes pròpiament dits, la veritable responsable de l’estat demencial i decrèpit, ofegat i tot, en què es troba el món en aquests moments.

Van ser mal educats i grollers Verlaine, Rimbaud, Lautréamont, quasi tots els surrealistes, els amics de la beat generation nord-americana, i tots els que vulgueu. Fer una o altra ximpleria, o escriure marranades —aquí ve la influència del marquès de Sade i dels llibertins del segle XVIII—, ha estat una ocupació constant entre els francesos des de 1857, data de l’aparició del poemari de Baudelaire i de la novel·la Madame Bovary, aquesta d’un Flaubert igualment sever en les seves crítiques contra la burgesia, però capaç d’execrar-la amb una intel·ligència tan neta com furiosa, com demostren quasi tots els seus llibres, en especial el pòstum Bouvard i Pécuchet. Quant a les lubricitats, les lascívies i les impudícies, diguem que és un element que forma part, en termes generals, de la civilització francesa posterior al Renaixement: vegeu, si no, les obres de Rabelais o de François Villon. O pareu l’orella a una paret de l’habitació, si pernocteu en un hotel de París i voleu seguir pam a pam el ritual d’una sessió d’aparellament carnal.

Després de morir en plena joventut a causa d’un infart, Vian va mig desaparèixer en el món editorial francès, però el maig de 1968 el va tornar a posar sobre els taulells de les llibreries, i ara el llegeixen amb èxit i amb admiració els nois i noies insurrectes i trempats —ja m’enteneu.

En català i en castellà hi ha molts llibres seus traduïts, i el de més èxit sempre ha estat Escopiré sobre la vostra tomba (ara, amb nova versió d’Adrià Pujol Cruells, a Comanegra), que és si res més no una novel·leta amb cap i peus, i amb un missatge antiracista molt respectable. També s’havia editat L’home llop (Columna), fa qui sap els anys, i ara torna aquesta mateixa narració, amb unes quantes més —entre elles les igualment notables M’ha trucat en Martin, El pensador i Una història trista— a la col·lecció El Cercle de Viena: L’home llop i altres contes, traducció de Jordi Martín Lloret (Barcelona, Viena, 2019). Uns més que els altres, els contes tenen aquesta barreja de misteri, grolleria, sexe a tot drap, mala educació, incivilitat i vilania pròpies de tota l’obra de Vian, i això constitueix una sèrie d’elements que distreu i que tindrà el seu públic. El tindrà, en especial, gràcies a la magnífica traducció de Jordi Martín, que es deu haver educat en un lloc en què el lèxic hi és molt viu, com demostra a cada pàgina: s’agraeix trobar en el llibre, tot llegint, paraules com madrigalejar, retorçó, esbudellar, estaquirotejar, amoltonar-se, o expressions com fer l’orni o fer xixines, coses de la llengua catalana que ja no fa servir gairebé ningú. Diguem, de passada, que avui els millors estilistes de la nostra llengua són els traductors, no els escriptors originals, menys encara si escriuen en barceloní. És clar que, sense voler, aquest mateix traductor parla de veure-hi millor quan hauria d’escriure veure-hi més bé, o de cara a quan hauria d’escriure amb vista a. Barbarismes de TV3, sens dubte, que no li resten cap mèrit a aquesta versió d’enorme qualitat, viva i turgent com els atributs de Boris Vian, que sempre estava a punt per a la folga.

El 22 del mes Palotin del 80 (en catòlic, l’11 de maig de 1953), Vian va rebre el títol de Sàtrapa Transcendent del Col·legi de Patafísica, i a fe que, si no va ser mai transcendent, almenys va ser sàtrapa, sàtir, barroer, informal, plaga i estripat tota la vida, massa curta segons les estadístiques del segle XX. No hem de dubtar que aquest llibre agradarà a una gran quantitat de joves dels nostres dies, més que mai seduïts per la rebequeria, l’antiburgesia i la insurrecció. Escopiu a la closca pelada dels cretins!