Ciutats en l’objectiu

En els eufòrics anys vint, la modernitat en ciutats com Nova York s'associava a la construcció de gratacels que creixien com bolets d'un dia per l'altre. I molts fotògrafs i cineastes van immortalitzar aquell moment d'esplendor. Com Paul Strand i Charles Sheeler, que el 1921 van rodar Manhattan, en la qual van explotar la nova verticalitat dels edificis construïts amb acer i metall, una obra que va marcar tendència en altres artistes, com Germaine Krull, i el seu llibre Métal (1935), amb imatges de grues del port de Rotterdam i la impressionant Torre Eiffel. Mentrestant, a Espanya, el 1930 Gabriel Casas fotografiava l'enorme antena de Ràdio Barcelona del Tibidado.

Però la ciutat moderna, a nivell de carrer, amaga una realitat no tan feliç: la de persones que malviuen pràcticament sense res, com mostra el mateix Strand en la seva icònica Dona cega, realitzada el 1916, com ell feia, sense que els retratats se n'adonessin fent servir un objectiu fictici i un visor prismàtic. La fotografia i el cinema han tingut com un dels seus escenaris preferits la ciutat i els seus habitants, potser per néixer i tenir una història paral·lela, actuant com a testimoni de la seva transformació i dels moments transcendentals de la seva història social, política, econòmica, urbanística i arquitectònica.

De tot això va l'exposició Càmera i ciutat. La vida urbana en la fotografia i el cinema, que s'inaugura aquest dijous (fins al 8 de març) al CaixaForum Barcelona amb fons del Pompidou i de les principals col·leccions espanyoles. En total, 244 fotografies de 80 creadors (155 del centre francès i 89 de l'Arxiu Nacional de Catalunya, l'Arxiu Històric del COAC, el Macba, el MNAC i el Reina Sofia, entre d'altres), en la qual és possible fer un viatge de més de 100 anys a partir de les imatges d'Henri Cartier-Bresson, Man Ray, William Klein, Diane Arbus, Brassaï i Robert Doisneau, entre d'altres. Però també Joan Colom, Manel Armengol, Pilar Aymerich, Català-Roca, Leopoldo Pomés, en un diàleg que permet veure com les inquietuds dels uns i els altres són semblants i en el qual els autors d'aquesta banda dels Pirineus adquireixen una posició de tu a tu amb els seus col·legues internacionals.

Com l'exquisida col·lecció d'imatges realitzades per Joan Colom el 1958 —ocultant també la seva càmera sota la màniga— al Raval de Barcelona. Estan situades, cara a cara, amb les també icòniques estampes de Nova York, realitzades el 1954 a nens amb pistoles per William Klein. “Colom, un dels grans dels anys cinquanta, un escultor que ensenya els cossos de la ciutat, el mateix que fa Klein, però d'una manera frontal”, remarca Florian Ebner, comissari de la mostra i responsable del Departament de Fotografia del Pompidou, que la defineix com “una obra col·lectiva; un assaig visual sobre la transició a la modernitat”.

Ebner, que ha comptat amb la col·laboració de Marta Dahó per a la selecció de les peces espanyoles, proposa un viatge des de l'eufòria de la modernitat als anys vint amb les ciutats verticals, les escenes pintoresques i proletàries, també de principis de segle (Cartier-Bresson, Margaret Michaelis); l'Espanya dels anys trenta (un Brangulí magnífic) i de la Guerra Civil (Centelles i Pérez de Rozas) i com la van immortalitzar fotògrafs espanyols i estrangers i la seva difusió en la premsa; la imatge humanista que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial (Robert Doisneau i Édouard Boubat), per acabar amb les ciutats horitzontals en les quals cal redefinir l'espai públic; la ciutat rebel que mostra els eterns conflictes que es viuen als nuclis urbans, com els de maig del 68 de Gilles Caron, amb una altra imatge icònica com La jove amb la flor, de Marc Riboud, de l'any anterior, en la qual una dona s'enfronta a uns soldats. “És la imatge de l'individu davant del poder, que repeteix a Praga i la Xina”, ressalta Ebner.

L'exposició, primera de l'acord entre CaixaForum i Pompidou, és un viatge circular. Comença amb l'eufòria per la verticalitat de Strand i els seus contemporanis de la ciutat en construcció i acaba amb imatges de ciutats globals i virtuals del segle XXI, com les captades per Google Earth i Google Street View; “un nou tipus de vigilància del públic”, com les pixelades pel Govern holandès de Mishka Henner i una de les immenses Històries verídiques de Hannah Collins del 1998, una imatge de terrats de la zona antiga de Barcelona, on curiosament es veuen antenes de televisió, però gens modernes.