Quan i com s’acabarà?

Són tantes les coses que han passat aquests últims dies a Catalunya, que he de confessar que no sé per on començar, tenint en compte que cal respectar les regles de redactar bé i saber ordenar amb criteri compositiu les idees que vol transmetre. D’idees en tinc per transmetre, però em costa saber per on començar perquè segons l’ordre en què les exposi pot suposar una jerarquització de la importància que jo hi doni.

En el fons podria ser que tingués la mateixa importància, per exemple, lamentar-se per les recents declaracions del ministre de l’Interior en funcions quan declara, sense que es mogui res en el dibuix de la seva cara, que els successos de violència d’aquests dies a Barcelona són bastant més greus que els que tenien lloc al País Basc. No sé si el senyor Marlaska vol dir amb això que són més greus que els 800 morts d’ETA per trets al clatell, o bé es refereix a altres manifestacions violentes que van tenir lloc al País Basc de les quals jo no em vaig assabentar.

També podria començar per l’expressió “ho tornarem a fer” de l’encara inevitable Quim Torra, o la seva declaració contra la violència “vingui d’on vingui” quan ell sap que la violència d’aquests dies ve i continua venint sempre del mateix lloc. (Em sembla que l’independentisme ha dividit la seva activitat agitadora en dos torns, el torn de dia i el de nit, la bucòlica durant el dia i l'extremadament violenta a la nit.)

També podria començar per la manipulació dels informatius de TV3 aquests dies, explicant-nos relats tendres sobre les familiars marxes contra la sentència del Tribunal Suprem (sentència que jo hauria deixat simplement en inhabilitació ad infinitum per a l’exercici de la política per als encausats, per la seva provada incompetència per gestionar-la). En el moment que escric aquest article acabo de veure i sentir per TV3 un breu reportatge sobre la manifestació espanyolista de diumenge (per cert, què fa un partit catalanista d’esquerra com el PSC, al costat del PP i Ciutadans, piròmans d’una entitat incendiària com la de Torra?).

I si començo per la triomfalista declaració de Pedro Sánchez, fa uns dies en un míting, donant per derrotat l'independentisme? Bé, d’això no sé com dir-ne: ceguesa, necessitat desesperada de recuperar els vots que les enquestes li diuen que perdrà el 10 de novembre?

Em sembla que em decantaré per començar fent la reflexió següent. Em crida molt l’atenció, per exemple, la crida a la transversalitat de l'independentisme, aquests dies de massives concentracions (no tant com en altres ocasions, sigui dit de passada). En les del torn de dia, per exemple, s’hi veu la gent sense dificultats econòmiques, gent que arriba amb comoditat a final de mes, els avis que observo no em sembla que siguin els que ajuden amb les seves pensions els fills en altres contextos socials infinitament més precaris, els matrimonis joves, amb un o dos fills, amb indumentàries de qualitat, nens que se’ls veu de seguida com són d’espavilats gràcies a les activitats extraescolars que els seus pares poden sufragar, per no parlar dels funcionaris retirats que mostren una envejable posada a punt de la seva salut física i mental. No hi veig gent, en aquestes manifestacions per la llibertat i contra l’Estat espanyol feixista (com resa un hashtag a les xarxes), amb cara de no aguantar més l’opressió a què que són sotmesos per aquest Estat.

I per descomptat que la seva radiant felicitat, com si tinguessin davant seu les portes del paradís, té poc a veure amb les cares de desesperació dels manifestants xilens que han de jugar-se la vida per l’augment de les tarifes del metro. Tinc la impressió que la transversalitat que demana Junqueras, és la que se sumi a la classe treballadora, perquè dels que es poden demanar tres dies de permís a l’empresa per a la marxa, ja n’hi ha prous.

I si començo per les sorprenents reaccions de l’independentisme davant l’exhumació del dictador del Valle de los Caídos? Em va dir un independentista l’altre dia que a ell li feia fàstic aquest “muntatge electoralista del PSOE”. Molt bé, noi, has descobert el Mediterrani. Però mentre m’ho deia, recordava les reaccions de fàstic i ràbia de Vox.

Com veuen, a força de no saber per on començar aquest article, l’he començat per diversos llocs. Però em temo que el veritable problema, i no precisament retòric, és com s’ha d’acabar. Perquè per no saber, no sé com acabarà tot això que ens està passant a Catalunya i que no ens mereixem.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.