Richard Gere, patró de premsa

És incomprensible que la BBC, la mateixa BBC que va fer sèries com House of cards, la bona, la del 1990, o State of play, del 2003, caigui en arguments tan simples en les seves sèries de ficció sobre el periodisme contemporani. Va punxar amb Press. I ha tornat a fer-ho amb Motherfatherson, en què Richard Gere interpreta un gran patró de la premsa. La cosa (atenció, espòilers) va d’un magnat nord-americà, Max, i el seu fill, que porta el diari britànic de la companyia. El seu enfonsament vital fa que el pare torni a agafar les regnes del diari. Els autors de la sèrie fan un dibuix senzillet del poder. Massa descarat, lluny de la realitat, en què els més dolents gairebé mai ho semblen.

Per enfonsar el primer ministre, a qui havia donat suport, perquè guanyi la candidata populista d’un partit pràcticament feixista, el diari s’inventa que el fill del polític segueix webs de terrorisme islàmic. Un grup neonazi assassinarà el xaval. Una part de la societat convertirà Max en còmplice de l’assassinat, però ell defensarà impertèrrit la moralitat de la seva conducta. Al final d’aquesta primera temporada, deixa el diari en mans de la seva exesposa, amb la qual ha estat enfrontat, i pot canviar la línia del diari. Max s’instal·larà amb la seva nova cònjuge a Mèxic (es va rodar a Sevilla), amb el bebè de tots dos, que serà l’hereu de les propietats i, potser, de l’ambició del seu pare. Tot explicat a pinzellades, en què es barreja l’ús polític dels mitjans amb les tensions familiars. A la sèrie, Richard Gere no sembla convençut del seu personatge, cansat, ho ha dit ell, com a actor que ha estat sis mesos de rodatge amb el mateix paper.

No és l’única sèrie que últimament s’ha apropat a la figura d’un gran cap dels mitjans. És curiós que, tot i haver-hi un documental sobre Roger Ailes (Divide y triunfarás, a Movistar), la sèrie La voz más alta (Movistar), sobre la vida del mateix personatge, també tingui un cert aire de documental, com si volguessin donar autenticitat al que expliquen. Estrenada aquest any a Showtime, els set capítols els protagonitza un Russell Crowe recobert de làtex per assemblar-se a l’obès fundador i cap de Fox News. És el millor mèrit, la proximitat física de l’actor al personatge real, d’una sèrie que al crític de The Guardian li va semblar “una mala perruca”. Tampoc n’hi ha per tant. Ailes va crear la Fox News i va organitzar la tropa informativa de l’anomenat “periodisme patriòtic”, en què no es tracta de buscar la veritat sinó de salvar la pàtria, la seva i la dels seus amics. Fins i tot quan comandava Fox News, es veu a la sèrie com arreglava els discursos de Donald Trump. Proposava als seus televidents un Estats Units bucòlics, que havien de témer als seus enemics, particularment els de dins, com Obama. El propietari de l’emissora, Rupert Murdoch, sentia incomoditat amb les campanyes mentideres d’Ailes, però Fox News era líder i li feia guanyar molts diners. I Murdoch va callar fins que va esclatar el llarguíssim historial d’assalts sexuals d’Ailes a les seves treballadores que, amb un no, s’hi jugaven la feina. Una d’elles ho va denunciar i moltes altres s’hi van afegir, en un anticipat MeToo. Quan el seu protegit Trump guanyava les primàries republicanes, Ailes va marxar acomiadat de la Fox. Va morir al cap d’un any. La vida d’aquest predador posa fàcil la construcció narrativa. No hi ha cap altre lluïment que explicar tots els draps bruts: les seves coaccions a les locutores al despatx, les consignes informatives sense pudor, l’espionatge als seus empleats, la conxorxa amb els polítics de la seva línia ideològica, etc.

Títols menors a l’ombra d’una bona sèrie sobre un altre magnat dels mitjans, Succession (2018). Dues temporades, ara com ara, que HBO va descarregant a poc a poc. La sèrie la protagonitza la família Logan, amb el seu patriarca al capdavant. La conveniència de nomenar un successor al capdavant del conglomerat mobilitza uns fills amb dubtoses lleialtats. La sèrie, esplèndida en el relat de les vileses familiars, del canibalisme tribal, amb prou feines tracta la seva política informativa. Llàstima que, ara com ara, no ens expliquin més coses sobre com són els dubtosos mitjans de l’imperi. En qualsevol cas, Logan entra a la galeria de propietaris, reals o inventats, que figuren en la filmografia del gènere: Gail Wynand, Kay Thorndyke, Amos Force, Pulitzer, Hearst, Kane...

Chanel 4 també s’ha acostat aquest any al món de la informació, però ha evitat els salons luxosos des d’on es mana. Chimerica, a Filmin, és una minisèrie de quatre episodis sobre un dels fotògrafs que, durant les revoltes a la Xina l’any 1989, va captar aquell solitari ciutadà que va desafiar una filera de tancs a Tiananmen. Al cap dels anys, aquest fotògraf manipula una foto seva de Síria. Ho ha fet, diu, per donar més força a unes imatges que sempre acaben a les pàgines interiors. En qualsevol cas, la seva carrera s’esfondra. I pensa que si troba aquell home de Tiananmen refarà la seva honra periodística. La persecució de la dissidència a la Xina, l’emergència de Trump i les fake news... són alguns temes que tracta aquesta modesta sèrie, amb un fil argumental una mica regirat. Al fotògraf l’ajudarà una veterana i honesta col·lega. La necessita perquè li donarà la credibilitat que ell ja no té. La credibilitat, un valor vital que pot dissipar-se. Per barroeria o malícia. El pitjor és aconseguir-la per la credulitat del teu públic, sense haver de recórrer a la veritat, com Ailes, que va tenir-ne prou amb l’adhesió emocional de la seva audiència per arribar al punt més alt del periodisme (en cursiva). Terrible.