Figues de moro, paisatge trencat

Figuera de moro, de pic, de pala, figuera de l’Índia, figuera de Maó. Aquí el ventall descriptiu, els diferents noms per definir una mateixa cosa, però sobretot marcar un element d’origen exterior, singular. Abans la planta era molt comuna a cada casa lluny de la urbs, als espais marginals i oberts a les mitjanceres.

Ara apareix totalment oblidada, assilvestrada, i de bardissa frontal i lateral, devora els turons i talussos artificials -als marges de les carreteres, xalets, vinyes i no-res- que impedeixen irregularment que els ciutadans mirin els paisatges llargs i comuns de sempre. De figueres de moro se’n veuen, estranyes, algunes noves plantacions en fileres, assequibles, enmig del tros. Com tantes coses, plantes, fruits, colors vengué d’Amèrica, de Mèxic més concretament, aviat colonitzà les parts litorals i càlides del continent europeu.

Solitàries o en bosquet, intocables, animen l’entorn, queden molt bé als paisatges rurals, són de postal clàssica. Tres fulles en primer pla per imantar el contrast escenogràfic de les fotografies. A l’hivern resten pelades com a esculturals, i a l’estiu fan fruits florits, crestes de senyals grocs sobre el verd metàl·lic de les pales, fulles, harmòniques.

Amb la calor, després als inicis de tardor, s’exhibeixen als terrenys secs i generalment porten un esplet de fruits solitaris o atapeïts. Són un dels pocs colors vius, nets, de contrast que alenen al sol als espais que abans ocupava el món rural. El paisatge està trencat, perdut, sense la rutina i els cicles dels correus de la vida pagesa, les anyades, llaurar, sembrar, segar, batre, amollar els porcs dins els figuerals, espolsar ametlles, garroves, fer pasturar les ovelles per controlar bords i branques baixes... N’hi hauria prou de llaurar cada un parell d’anys per salvar una mica aquesta imatge i realitat de país dels orígens, antic, ja mig esvaït, esquinçat, envellit, extint en una generació.

Les figueres de moro no muden i són intocables, punxen, són plantes que no remena el vent ni creixen desbordants. Fan i perden fruits i creixen tira a tira. Ara, també, estan amenaçades per una malaltia global que duen uns insectes que donaren valor a la seva inicial implantació: la cotxinilla que servia per treure el colorant natural, el carmí. El seu ‘capital’ natural duu un mal que és sentència arreu, poc a poc, que mata.

Hi ha un manat de contradiccions sobre la planta: és un perill botànic, figura al llistat oficial espanyol de codificació d’“espècies exòtiques invasores”. El seu nom popular en català, gairebé generalitzat a les Illes Balears, més a Mallorca, és socialment incorrecte: figueres de moro, que a l’imaginari col·lectiu contraposa amb les figues de cristià, el jocs de les pugnes històriques i religioses, discrimina. Unes amb espines i molt de pinyol amb molt poques variants (les figues de moro) i les altres fines i dolces i amb centenars de castes tradicionals.

Una i altra figa tenen en comú que servien per engreixar els porcs matancers durant mesos, n’eren la dieta complementària o menú diari i únic de milers i milers d’animals que donaren carn i xulla per als habitants i capitals per als mercaders i matancers. Els porcs de Mallorca s’exportaven per milers i milers als escorxadors catalans durant un parell de segles.

Després, a principis del segle XX, els industrials catalans es van instal·lar a Felanitx i Manacor (els dos Tejedors i els Abellanet, a prop de les estacions del tren). Ells es van estalviar el cost del viatge i del tragí de l’animal pudent i grunyidor dins un vaixell, carros, trens camions. Van fer sobrassades mallorquines en origen amb fàbriques deslocalitzades, porcs avinents i aleshores amb mà d’obra barata i no organitzada com passava a Catalunya.

Al segle XXI, la criança dels porcs és pràcticament anecdòtica, com el pes de la matança industrial. Bona part de marques duen la carn escorxada, canals i peces, porcs morts i preprocessats a la península. Òbviament a les granges intensives no han tastat ni figues de moro ni de cristià. Una minoria de sobrassaders mata els pocs porcs illencs que encara es crien i fan peces tradicionals de qualitat.

De les figues de moro en tenim un record perdurable però gairebé intocable. És una planta que queda molt bé en els marges i recons, als llibres i les postals. A IB3 el nin anunci YouTuber Miquel Montoro capolà figues de moro per al seu porc a ‘Uep! Com anem?’ i en Miquel Calent mostrà com s’adesa pels humans el fruit que punxa i pica només mirar-lo. Cru, en gelat, coca, confitura, gelatina... i, evidentment, com a salsa amb porcella rostida, una reiteració oportuna.