Manel, a l’emoció a través del cervell

Si el risc tingués nom de grup musical es diria Manel, el quartet barceloní que acaba de publicar el seu cinquè disc amb la il·lusió que mantingui l’extraordinari èxit que han tingut a Catalunya els precedents. Si la banda va començar el 2007 en un registre acústic folk-pop, l’evolució ha estat constant en la seva discografia, i després de flirtejar amb l’electrònica en el seu quart àlbum, Jo competeixo, en la seva nova obra, Per la bona gent, s’endinsen en el món del sampler i aprofundeixen en els arranjaments digitals per facturar un disc molt elaborat que, ple de matisos, es descobreix poc a poc. I tot plegat, norma de la casa, fruit d’un procés de depuració intel·lectual que en aquest cas s’ha filtrat jugant amb arranjaments canviants i samplers que no només tenen una funció sonora, sinó també narrativa. Guillem Gispert, cantant i lletrista del grup, ho reconeix: “És un disc més cerebral que els anteriors. La manera d’anar a buscar l’emoció ha estat diferent”.

Envoltat dels seus tres companys, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallvé, el Guillem, amb capteniment de professor universitari, verb precís, cadència fluida, continua explicant la riquesa aclaparadora del disc: “No només busquem l’emoció d’una manera diferent, sinó que busquem un altre tipus d’emoció. Després de discos que facilitaven la identificació personal de l’oient, una cosa típica del pop, aquesta vegada volem que la satisfacció i l’emoció provinguin d’altres llocs, no s’han de repetir les cançons que fas als 25 anys”. El Roger, amb un aire taciturn, amplia l’argument afegint: “Al principi érem més explícits, més narratius i literals. L’evolució ens ha portat fins aquí, a buscar l’emoció en les textures sonores, o en les estructures de les cançons, i no tant en un missatge emocional”. D’aquí venen els canvis de tempo, l’amplitud estilística –pop, reggae, rock, funk blanc, balades, una adaptació de Janis Ian–, les capes de so i un marcat sentit de l’humor, soterrat, irònic i ¿potser massa distant i autoparòdic? El Guillem respon: “L’autoparòdia és corrosiva, cal anar amb compte. Si t’has guanyat el dret a utilitzar-la és saludable, però som conscients que ens hem apropat a una línia que és millor no creuar. I només pots riure de tu mateix quan has ofert coses que permeten que se’t tracti seriosament”.

Aquest humor, fruit de la distància que el grup té sobre ell mateix i que comporta una certa i saludable descreença, es manifesta també en el tema “Amb un ram de clamídies”, una balada italianitzant i ensucrada que acaba sent un caramel amb xinxeta. El Guillem continua parlant: “Tot té a veure amb trobar el to i anar-lo enriquint, ja que se suposa que una cançó ha de ser una petita illa que suggereix una emoció que no existeix fora d’ella mateixa: és el nostre ofici. Aquesta peça té una melodia italiana clàssica, se suposa que és una cançó romàntica fins i tot per la lletra, però si en comptes de clamídies digués orquídies la peça seria un desastre sense cap interès”.

Arremangats en terreny electrònic, que ningú pensi només en electrònica contemporània, ja que la paleta de sons inclou electrònica d’abans, amb aires dels vuitanta i noranta i sons poc estilitzats. El Roger explica que “l’estètica de ‘Clamídies’ està presa directament de Chromatics a Drive. En altres discos hauríem arranjat aquesta cançó a l’estil Roy Orbison, de fet, va tenir un arranjament, així que vam descartar aquesta línia”. I pel que fa als samplers, “fruit del nostre interès com a simples aficionats per les músiques urbanes”, diu el Guillem, tenen la característica que de vegades ni es noten i en altres tenen un paper narratiu: “El sampler de Maria del Mar Bonet ens permet unir la història de la seva cançó amb la nostra lletra, hi ha una continuïtat narrativa; el de Maria Cinta introdueix un personatge que parla en primera persona quan la resta de la cançó es narra en tercera i en el del Gato Pérez, la idea de so ambient d’un concert al Zeleste dels setanta amb Gato Pérez presentant Sisa i que llavors canti el Sisa d’avui doncs és un recurs divertit, un joc barroc d’estructures que té gràcia”. L’emoció a través del cervell, el missatge implícit en el nou disc de Manel, que –no és casual– comença solemne i conclou festiu.