Els 500 convidats de Jorge Herralde

L'editor Jorge Herralde patia reiterades extrasístoles, una desagradable sensació d'aturada cardíaca que es va desvetllar com a conseqüència dels nervis. La dràstica reducció del cafè i el tabac (i, més laxa, de l'alcohol) van fer que fossin menys freqüents. Ahir, hauria estat justificat que n'apuntés un nou episodi, aquesta vegada generat per alguna merescuda copa extra a més de l'emoció de veure's envoltat per mig miler d'amics del sector editorial, entre autors, editors i agents literaris d'aquí i d'allà, que van voler celebrar a Barcelona amb l'editor i el seu equip el mig segle de vida d'Anagrama.

Herralde (Barcelona, 84 anys) sacsejava per les espatlles molts dels seus convidats, igual com devia repartir la camaraderia l'espartà Leónides als seus 300 homes davant la llarga batalla de les Termòpiles. "L'edició és l'ofici més bonic del món o l'únic que sé fer", deia, per recordar que va començar lluitant contra la censura i ara ho fa "contra Netflix, Amazon i els videojocs; és inquietant".

Enllaçava així Herralde amb el parlament que l'italià Carlo Feltrinelli, president del grup que porta el seu cognom i propietari d'Anagrama i de la cadena de llibreries La Central, havia fet al migdia en la cita prèvia davant una vintena d'autors internacionals de la seva quadriga: “En l'era de la tirania de les tecnologies financeres, de les necessitats induïdes, algorismes sofisticats i tristes passions en societats aparentment saturades, ha fet un catàleg que és síntesi de la seva obsessió intel·lectual i una tenacitat que fan que avui pocs segells al món li siguin comparables; va ser antídot en l'Espanya de Franco i avui és la imatge d'una Europa ideal, vital, cosmopolita i oberta; ni Roberto Calasso crec que em contradigui”. I el refinat autor de la casa i editor d'Adelphi només va poder dir que sí.

“És brillantíssim, molt coquetó, divertit… i tossut”, va definir el seu editor espanyol amb quatre adjectius Yasmina Reza, mentre el seu compatriota Emmanuel Carrère admetia que Herralde el renya perquè fa cinema i això li pren temps per escriure, potser perquè, després de 13 anys, torna com a realitzador adaptant el llibre de Florence Aubenas Le Quai de Ouistreham, amb Juliette Binoche, sobre el submon dels aturats.

Una mica "atemorit, tot i que ja tenia 38 anys", es va recordar també el nord-americà Richard Ford quan va conèixer un editor per a ell "llegendari", un home "seriós, generós i amb empatia, però que és editor", va alertar, cosa que implica que "ha de saber dir que no també als amics". "Jo no voldria que publiqués un llibre meu si no li agradés. Avui ningú vol assumir responsabilitats per res i ell sí; gratificant", va abundar.

I sí, així es veia l'editor, decidit, com la seva esposa Lali Gubern (“el meu fitxatge número u, infatigable”, va reconèixer en públic Herralde) en la gala de la nit, on els convidats s'identificaven a partir de tres files: “Col·legues i amics”, “Autors internacionals i Feltrinelli” i “Autors autòctons”. Sota aquesta divisió van desfilar tota la competència: grans (Núria Cabutí i Josep Creuheras, màxims mandataris de Penguin Random House i Planeta), mitjans (Ricardo Rodrigo, de RBA; Beatriz de Moura, fundadora de Tusquets) o petits (Luis Solano, de Libros del Asteroide; Jan Martí, de Blackie Books; Ofelia Grande de Andrés, de Siruela…), escriptors (Martínez de Pisón, Mendoza...). “És per desmentir petits equívocs”, va dir l'editor.

I així es veia l'editor, decidit com la seva esposa, Lali Gubern –“el meu fitxatge número u, infatigable”–, en la gala, on els convidats s'identificaven en tres files: “Col·legues i amics”, “Autors internacionals i Feltrinelli” i “Autors autòctons”. Així va desfilar tota la competència: grans (Núria Cabutí i Josep Creuheras, mandataris de Penguin Random House i Planeta), mitjans (Ricardo Rodrigo, de RBA; Beatriz de Moura, de Tusquets) o petits (Luis Solano, de Llibres de l'Asteroide; Jan Martí, de Blackie Books; Ofelia Gran d'Andrés, de Siruela), escriptors (Martínez de Pisón, Mendoza...). “És per desmentir petits equívocs”, va dir l'editor.

Gubern, de granat fins a les sabates, feia d'amfitriona canònica i rebia a l'entrada del noble local en un principal de l'Eixample amb jardí i pavelló, que va ser de la família Carandell-Goytisolo. Luis Goytisolo, autor i amic d'infància d'Herralde, era el vèrtex d'una piràmide d'una seixantena d'autors “autòctons” ben diversa: Martín Caparrós, Manuel Cruz (filòsof i president del Senat) o Marina Garcés. El pont amb les lletres catalanes el construïen els mateixos escriptors del segell: Tina Vallès, Jaume Sisa…

Avesat a una Gauche Divine amb caserna a la discoteca barcelonina Bocaccio (de la qual Herralde va vendre les seves cotitzades accions a José Manuel Lara Bosch), resistien l'amfitrió i els seus, amb l'editora Silvia Sesé al capdavant –“hi tinc una sintonia gairebé miraculosa”; “no és fàcil seguir el seu ritme, per inesperat i per la seva tenacitat”, tirant-se floretes– dels que anaven quedant dels 500. “Som l'oblit que serem”, citava Herralde. Vist el voluminós catàleg dels 50 anys (de tapes grogues, esclar) que es repartia en sortir de la festa, no hi haurà falta de memòria per a la seva Anagrama.