Un adeu emocional humitejat per la pluja

Al final la pluja es va deixar veure per la Mercè, però gairebé va semblar que només volia sumar-se tímidament al grup d'amics que van acompanyar a la plaça de la Catedral Pascal Comelade en el seu comiat dels escenaris, no pas de la música. La febril imaginació del músic de Montpeller, amb un imaginari infantil esplèndid, es va fer música amb el suport de la Cobla Sant Jordi, els dibuixos de Max i una llista interminable d'amics que va començar amb la presència eludida de Sisa. Després de la seva benvinguda, gravada, van venir Enric Casasses, Pau Riba, Victor Nubla, Gerad Quintana o Pep Pascual, el més veterà membre de la Bel Canto orquestra, la formació clàssica de Comelade.

El concert de Comelade va ser una celebració i tothom hi va posar el seu granet de sorra. Fins i tot la pluja va donar aquell to juganer que desperta en els nens, sempre presents tant en la forma en què Pascal es pren la música com en la seva execució, sovint amb instruments de joguina. La poesia de Casasses, va recitar Europa, l'actitud iconoclasta de Víctor Nubla o Pau Riba o la fúria guitarrera de Xarim Aresté, juntament amb Xavier Theros com a mestre de cerimònies, van ser alguns dels elements propis d'un concert molt singular seguit per un públic que va omplir les cadires de la plaça i no va abandonar les localitats malgrat el plugim que en bona mesura va acompanyar l'actuació.

Però la música havia arrencat abans, i ho va fer ben aviat, segurament pel caràcter laborable que té el dilluns. A les 20.15 el novíssim flamenc de María José Llergo va començar a sonar a la plaça dels Àngels. L'esplèndida cantant de flamenc cordovesa establerta a Barcelona, amb un disc de debut que es publicarà d'aquí poc temps, va demostrar que la renovació del flamenc està garantida i que el seu llenguatge, lluny d'esclerotitzar-se en formes establertes, encara té recorregut en la seva posada al dia. Un bon xàfec va fer que el concert s'hagués d'escurçar 10 minuts, però a la resta hi van cantar els àngels.

Dissabte a la nit, l'epicentre de la festa es va traslladar al Moll de la Fusta, on les propostes africanes eren les reines de la nit. La cirereta del pastís la va posar Baloji, un artista amb arrels al Congo, establert a Bèlgica. Llarg com un pivot watusi, prim com un espàrrec i elàstic com una molla, la seva arrel musical és el hip-hop, però Baloji ha evolucionat fins a barrejar aquesta rítmica cadència, que no sempre fa servir, amb ritmes tradicionals com l'infecciós soukous. La veritat és que malgrat que la música africana hagi perdut cert interès en el públic del nostre país (va passar anys millors als noranta) l'escenari estava gairebé ple i la gent ballava com els canons manen en una festa patronal. Si anem més enllà, la barreja de públics, amb persones joves i madures barrejades, donava la imatge més paradigmàtica del que són unes festes, una celebració apta per a tothom i en què tothom hi troba algun sentit o motivació.

La qüestió és que Baloji saltava davant la seva banda, teclats, bateria, baix, en la qual un guitarrista amb més anys que la suma d'edats dels seus companys, s'aplicava als puntejos assegut a la cadira, una imatge que recordava molt la del BB King dels últims anys. En certa manera era l'ànima de la festa, ja que si el ritme era important, el pessigolleig ballable que aportava la seva guitarra era cabdal en la proposta de Baloji, tot un animal d'escena en moviment constant, component plàstiques escenes vestits amb un elegant vestit marró. En aquesta pura festa, el plaer es va manifestar en la suor i potser també en mal d'ossos l'endemà al matí.

El passeig posterior fins als escenaris del BAM a Corominas i Àngels va permetre comprovar que opulència i pobresa es toquen al Liceu. A la porta hi havia alguns sensesostre endormiscats. Un cop a les places, la irlandesa Biig Piig -el seu nom té una curiosa història, ja que prové de la lectura embriagada d'un menú de pizzeria- i l'holandesa Michelle David van accentuar la foscor del capvespre amb la seva neo soul i soul clàssic, respectivament.