Trepidant Mago Pop en la seva estrena al seu Teatre Victoria

Una hora i quart després d'haver començat l'espectacle, 1.200 persones, l'aforament del Teatre Victoria, en peus, aplaudien aquest dijous Antonio Díaz, el Mago Pop. Era la segona funció a Barcelona de Nada es imposible, un espectacle que ve avalat per un èxit de dos anys al Rialto de Madrid. Cautelarment, l'estrena oficial serà a l'octubre, però el muntatge que presenta Antonio Díaz no dona la sensació de necessitar cap rodatge preventiu. La complexa maquinària teatral i humana de l'espectacle funciona, no té errades d'engranatge, és trepidant i aconsegueix la sorpresa de la platea. La sorpresa és l'estat d'ànim que defineix la màgia, segons Díaz.

L'argument de la funció té un insistent leitmotiv: els somnis poden realitzar-se, sobretot si no s'impedeix somiar. I el somni que Díaz ens explica en l'espectacle és poder volar. És obvi per a tots que el mag està anunciant durant tota la funció com acabarà el crescendo escènic, encara que hi ha una volta de rosca final. Díaz vola fins i tot dins d'una caixa de metacrilat tancada. Aquest efecte el vam veure a Barcelona amb David Copperfield el 1998. Díaz el recull en una execució amb elegància i precisió.

Más información

Hausson, nou recital màgic

El Mago Pop es treu del barret el teatre Victòria

Lari, un magnífic regal d’aniversari

L'espectacle presenta altres efectes més coneguts encara que l'attrezzo és renovat, com el que fa servir les disfreces dalinianes  a La casa de papel. Hi ha teletransportació; aparicions; un feed-back en el qual tot torna al lloc on estava inicialment i… petits moments d'autèntica prestidigitació amb la manipulació i multiplicació de cartes. Algun procedeix d'altres espectacles, com el que indueix els moviments d'una espectadora simplement acariciant la seva ombra que es projecta en una pantalla. Un efecte d'una enorme bellesa teatral, encara que aixeca una lògica desconfiança sobre la seva tècnica.

Díaz ha aconseguit una cosa que semblava inassolible per a un mag espanyol: gaudir de les possibilitats que dona una producció milionària. Al darrere hi ha un concepte empresarial gens menyspreable que li ha permès la compra del Victoria. A la façana del teatre hi ha una definitòria frase de la revista Forbes: “L'il·lusionista europeu més taquiller del món”. Altres revistes han publicat reportatges menys afalagadors. Genii, l'any passat, l'acusava durament d'emprar trucs d'altres col·legues sense permís.

Acudir a l'efecte de càmera i muntatge als seus programes de televisió –que no és un truc, propi de la màgia, sinó un parany– i l'ocupació, també en els teatres, de nombrosos compares barrejats amb el públic… no pertany a la puresa de l'art. Al Victoria, quan, al final, fa pujar els espectadors que han intervingut i demana un aplaudiment “per a tots els que han contribuït a l'espectacle”, sembla fer un imperceptible homenatge als compares. En qualsevol cas, res de tot això estava en l'ànim dels espectadors sincerament agraïts per una nit d'il·lusió.