50 anys fent pinya

No pot presumir de ser dels set fundadors dels Castellers de Barcelona, els que el juliol de 1969 van decidir crear una colla castellera fora de la zona tradicional d'aquestes construccions: Tarragona i Vilafranca. Pere Rovira es va sumar al primer grup al cap dos mesos, al setembre, quan la colla va actuar en la inauguració de la sastreria Modelo, a la Rambla. “Barcelona no era una plaça castellera, però som la quarta colla més antiga en continuïtat, després de la Vella de Valls, el Vendrell i Vilafranca”, diu aquest casteller de 66 anys.

Rovira en tenia llavors 16, vivia al barri de Navas i era veí d'un dels set fundadors originaris de Vilafranca, Ramon Sala, membre d'una saga dels Castellers de Vilafranca: “Eren uns entusiastes dels castells, i cal reconèixer que al començament ens van ajudar molt un grup de 30 o 40 castellers de Vilafranca”. Al contrari del que es pugui pensar, no van triar la camisa vermella que distingeix els Castellers de Barcelona: totes les colles anaven de vermell, inclosa la de Vilafranca, que després va canviar al verd en homenatge a les vinyes del Penedès.

Más información

La primera colla castellera de Madrid celebra la seva posada de llarg

El mite dels ‘castells’, a la punta dels dits

La Colla Vella de Valls triomfa en el Concurs de Castells de Tarragona

Però, més enllà dels adults, ¿d'on traurien els fundadors la canalla, els nens dels últims pisos? A Santa Coloma de Gramenet vivia l’avi Porta, un casteller de Tarragona que en les seves estones lliures agafava nanos que jugaven al riu Besòs i es posaven a fer castells. Eren temps en què als assajos no hi havia xarxes, un element que ha permès que les colles fessin un salt qualitatiu els últims temps, perquè permet assajar sense perill construccions molt inestables com les torres o els pilars (d'un i dos castellers per pis).

Així que Santa Coloma va ser el planter de la canalla dels Castellers de Barcelona i, de fet, la relació amb la ciutat veïna va ser tan estreta que durant anys la meitat dels castellers eren d'allà i l'altra meitat de la capital. Fins i tot un dia a la setmana s’entrenava a Santa Coloma. “Allò va ser una gran tasca social i d'integració”, recorda Rovira. El 1984 es va produir la primera escissió de la colla: “La nostra canalla de Santa Coloma se’n va anar”, recorda.

Al bar del local dels Castellers de Barcelona, al carrer de Bilbao, s'afegeix a la conversa Jaume Montolio, l'actual cap de colla. El seu càrrec és el que vindria a ser l'entrenador, i l'ha exercit en quatre etapes diferents. A la plaça o als assajos, es concentra, va per feina, es mostra exigent però afectuós amb els seus, i crida com si mai no s'hagués quedat afònic. Actualment, la participació a la colla oscil·la entre el centenar de persones que durant l'any van als assajos i les 300 que hi participen per la Mercè.

Montolio sap que les èpoques de glòria i declivi en el món casteller “són cícliques”. I després del boom que es va registrar entre el 2012 i el 2016, “ara hem baixat tots de nivell”. “Colles que han fet castells de gamma extra aquest any no n’han fet ni un de nou pisos”, constata. Les fites dels de Barcelona se les sap de memòria: 4 de 9 amb folre el 1998; 3 de 9 amb folre el 2000; i un 9 de 8 amb només un enxaneta el 2014.

Ha plogut molt des d’aquells primers èxits. Avui a Barcelona hi ha set colles castelleres. “És una pena; seria lògic que n’hi haguessin dues, tres... però set, és excessiu”, valora. I alerta que en un panorama tan atomitzat, “fer castells de nou pisos a Barcelona té molt mèrit”.

La colla de Barcelona va ser la primera d'acabar amb tres tradicions del món casteller, recorda Montolio: “Vam treure els castells de la zona tradicional, no vam pagar i vam tenir castelleres”. La primer d'aquestes dones va ser Carme Macías. “Era el 1984, jo tenia 13 anys i el Pere era el cap de colla, vam anar els sis germans i el Pere no sabia que entre tot hi era jo, una noia. Primer els va resultar estrany, però en dos mesos estàvem aixecant el 4 de 8 (vuit pisos de quatre persones) amb la participació de tres nenes”.

Macías continua fent castells tot i que va marxar de Barcelona. “Fer castells és el millor i a més és una barreja brutal: d'edats, de barris, de maneres de pensar, de cultures, de classes socials, permet que hi participin persones amb discapacitat, que s'hi integrin migrants... però a la plaça anem tots a una: pinya i amunt!”. Com s'ha fet sempre, encara que als assajos hi hagi xarxes, es facin servir aplicacions per col·locar cada casteller o es difonguin les seves actuacions per les xarxes socials.