El Música Viva s’imposa a la pluja i els trons

L'actuació de Ferran Palau, un dels artistes catalans més suggestius del moment, va protagonitzar un dels concerts més brillants de la segona jornada del Mercat de Música Viva de Vic, que ahir es va obrir mitjançant un imponent concert de percussió a càrrec dels trons d'una tempesta que per decret va portar la tardor a la Plana de Vic. Contràriament a la naturalesa, Ferrán va fonamentar la seva actuació en els silencis i en la levitat d'una veu que no vol cantar en sentit estricte, adornant-se i impostant-se, sinó que opta per dir en veu baixa, com un murmuri que porta les seves paraules encara més endins en qui les escolta. Juntament amb Lorena Álvarez, el cançoner andalusí de Javier Ruibal i la improvisació pianística de Marco Mezquida, va marcar la pauta d'una jornada salvada per la ubicació de la majoria de les actuacions en recintes coberts.

El que fa Ferran Palau s'explica fàcil: el que puguis dir amb dues paraules, digue-ho amb una, el que pugui sonar amb una nota, toca-ho amb mitja. El resultat és una música suspesa, com ingràvida, que avança mandrosa com la marea i et mulla amb la imperceptible insistència del plugim. Abillat com si fos Bazooka Joe, el personatge d'aquells xiclets dels setanta, Ferran va presentar en breu quartet les cançons del seu imminent nou disc, de títol tan juganer com Kevin, i simplement va aturar el temps.

Primer va ser el moment de les cançons senzilles, com diu el títol de l'últim treball de Lorena Álvarez, una de les artistes que també va destacar ahir a Vic, a la tarda-nit. Armada amb això que podríem anomenar música popular, l'artista asturiana va captivar amb la seva naturalitat, franquesa i desimboltura en una de les carpes del festival, on va mostrar un cançoner gens sofisticat, molt de carrer, impregnat de saviesa popular i amb una orientació marcadament feminista, que ella mostra sense arrufar les celles (opció d'altra banda molt respectable), sinó provocant el somriure amb la seva ironia. Va ser el cas, per exemple, de Si tú eres mi hombre, un tema que en el fons versa sobre la violència masculina cap a la dona que ella, amb sonoritat de cançó de plaça de poble, tradueix en un humor que allunya el dramatisme, tot i que deixant pòsit.

Va ser una de les peces que va interpretar en el seu concert, que també es va acostar a la cúmbia o a una mena de reggaeton diguem-ne sorneguer, amb temes com Manolo, sens dubte un brillant títol de cançó en aquests temps d'aparent sofisticació. Tampoc va oblidar les penúries que el calendari imposa especialment a les dones, utilitzant a favor seu frases tan insuportables com “que no et passi l'arròs”. Ella, que es va autodefinir com a dona d'una certa edat, va cantar a Debajo de este olivo la dictadura dels anys, exercida sobre les dones tant biològicament com estèticament. I és que els homes maduren, les dones envelleixen. En aquest sentit, el seu concert, de formes precàries, sense pretensions i fràgil, va oferir cançons senzilles que en realitat no ho són gens.