Detectada, per primer cop, aigua a l’atmosfera d’una superterra a la zona habitable

L'aigua és molt abundant i a l'univers se'n pot trobar pertot arreu, fins i tot a la superfície de les estrelles. No obstant això, detectar-ne en planetes rocosos a la distància adequada del seu astre és un dels requisits necessaris per plantejar-se si un món és habitable o fins i tot per buscar-hi els primers senyals de vida. Avui, la revista Nature anuncia la troballa d'un senyal que desvetlla que hi ha aigua a l'atmosfera de K2-18b, un planeta una mica més gran que la Terra que orbita una estrella nana vermella a 111 anys llum de distància, a la constel·lació de Leo.

La part interessant del descobriment és que, a diferència de la majoria dels planetes la composició atmosfèrica dels que coneixem, K2-18b no és un gegant gasós, com Júpiter, que orbita molt a prop de la seva estrella. Aquest objecte està situat en el que es coneix com a zona habitable, la distància justa a la qual l'aigua pot romandre en estat líquid, i té característiques que el converteixen en una mena de superterra, que gairebé fa vuit vegades la massa de la Terra i 2,3 vegades el seu radi.

Tot i això, el món que han estudiat els autors de la detecció, un equip del University College de Londres (Regne Unit) liderat per Angelos Tsiaras que va fer servir imatges recollides pel telescopi Hubble, no està exposat en les mateixes condicions que la Terra. És una nana vermella, el tipus més abundant a l'univers. Això les converteix en bones candidates per albergar mons amb vida, però són bastant diferents del nostre Sol. Sense una massa suficient per consumir la seva energia nuclear de manera estable, cada cert temps llancen flamarades que, almenys fins ara, es creia que arrasarien les atmosferes de planetes propers com K2-18b.

"És la primera vegada que es detecta aigua en un planeta de mida tan petita”, comenta Enric Pallé, un expert en planetes extrasolars de l'Institut Astrofísic de les Canàries que no ha participat en l'estudi. “I si es pot fer amb Hubble, amb James Webb [un telescopi molt més gran que es llançarà previsiblement en dos anys], serà possible fer-ho en més planetes, de dimensions més petites i amb més precisió”, continua Pallé. El dubte encara és si les nanes vermelles proporcionen un entorn adequat per a la vida. “Que s'hagi trobat aigua a l'atmosfera d'aquest planeta significa que molts dels planetes que orbiten aquestes estrelles podrien tenir atmosfera”, assenyala.

Durant els propers anys, nous instruments com el James Webb permetran apropar-se molt més a les atmosferes dels milers de planetes extrasolars descoberts. També és possible que noves dades modelin la nostra visió sobre el que succeeix en aquells mons llunyans, cosa que ja comença a fer l'article publicat avui a Nature. Les nanes vermelles emeten molta menys calor que el Sol i perquè un planeta en la seva òrbita rebi prou energia per mantenir líquida la seva aigua superficial, ha d'estar-hi molt a prop. Això provoca que, com sempre que un objecte més petit dona voltes massa a prop d'un de molt més gran, com li passa a la Lluna amb la Terra i a Mercuri amb el Sol, la seva òrbita quedi fixada i sempre mostra la mateixa cara a l'estrella.

Hi ha dubtes que els planetes que orbiten nanes vermelles tinguin atmosferes com la que s’ha descobert

En el cas d'un planeta com K2-18b, és previsible que l'hemisferi que sempre està exposat a l'estrella quedi abrasat i el que queda a l'ombra, congelat. Això deixaria enmig de les dues meitats de clima extrem una franja amb una temperatura més o menys adequada per a la vida. Els científics plantegen també que si compten amb una atmosfera prou densa, pugui servir per crear a l'interior unes dinàmiques climàtiques que generin un ambient menys extrem.

Però és possible que el nou planeta no sigui exactament una superterra i s'assembli més a un minineptú, el tipus de planetes extrasolars més comuns. Tot i que la massa de K2-18b és vuit vegades més gran que la de la Terra i està per sota de les deu en què es comença a parlar de minineptuns, el radi, amb 2,3 vegades el terrestre, està lleugerament per sobre. Això significa que la seva atmosfera pot ser molt més àmplia i densa que la de la Terra, això significaria que la pressió atmosfèrica sobre aquell món seria molt elevada i que les condicions per a la vida serien, almenys segons els criteris actuals, més àrdues.

Tot això són, de moment, especulacions, però la troballa anuncia una nova etapa en el coneixement dels milers de mons que ja coneixem fora del sistema solar.