L’assassinat invisible de l’Ana

El seu somriure i la seva alegria; la seva bona disposició, amb el sí sempre als llavis; la seva cordialitat; la seva manera de ballar, donant saltirons, a les festes que tant li agradaven; les històries que explicava de la seva joventut com a ballarina, quan somiava guanyar-se la vida sobre els escenaris; la seva bellesa; les xerrades amb els seus amics; la seva afabilitat... El record de les bondats de l’Ana a la fundació Arrels, que ajuda persones sense llar, és molt viu 15 dies després que aparegués morta al carrer a Barcelona.

Tampoc no s’han oblidat de quan arribava amb blaus a la cara o dels cops a les cames. Del dia que el metge li va curar una ferida a un genoll que tenia l’aspecte d’haver estat feta amb una serra. De la duresa del carrer, on dormen 1.195 persones a Barcelona. De la desprotecció, que es multiplica per mil en el cas de les dones. Del complicat que és ajudar a qui ja difícilment es pot deixar ajudar.

Ana I., nascuda a Suècia fa 46 anys, portava molt temps vivint al carrer. Almenys 12 anys, segons va explicar a l’equip de la fundació Arrels que va entrar en contacte amb ella per primera vegada el 2013. La seva vida, com la de qualsevol, va agafar una deriva inesperada: un matrimoni estable, amb un marit maltractador, que s’acaba, la vergonya d’assumir el que va viure com una derrota, una fugida a Barcelona per començar de nou i un allunyament gradual de la seva família.

En arribar a la capital catalana, explicava que va llogar una habitació, que va treballar com a teleoperadora, que va intentar tirar endavant, però que el sentiment de solitud i de fracàs la consumien. Passava ja dels 30. Va deixar la feina, va enllaçar un estiu de festa en festa fins que es va veure sense companys de gresca, sense diners per pagar la seva habitació i al carrer.

Aquest és el relat a retalls que feia l’Ana de la seva vida. Quan va començar a dormir en una habitació d’Arrels, el febrer de l’any passat, tenia el seu grup d’amics amb qui passava hores en un parc proper a la fundació i seguia les pautes pròpies d’algú sense llar: gairebé cap.

“La seva història és la història d’una dona al carrer, vulnerable”, explica Laia Vila, d’Arrels, sobre l’Ana, i sobre qualsevol altra dona en la seva situació. “Són sempre maltractades i si arriben al carrer és perquè estan molt malament. És la seva última opció”, remarca. A la intempèrie, continuen sent colpejades i violades, ja sigui per la mateixa persona que exerceix un paper de “cuidador” o per qualsevol altre home de l’entorn. Els seus plans i objectius acaben reduïts al fet que els dies passin, sense més horitzó que anar tirant.

A la fundació van intentar que l’Ana estigués el menor temps possible fora. La van animar a apuntar-se a un centre de dones, que participés en un taller ocupacional. “Però hi havia una situació de deteriorament cognitiu”, explica la Laia, sobre l’efecte del consum d’alcohol en la vida de l’Ana.

El 12 d’agost al matí la Laia va rebre una trucada: li preguntaven si l’Ana havia passat la nit a Arrels. Algú havia vist una notícia, breu, sense massa dades, sobre l’assassinat d’una dona sueca, de 46 anys, a Barcelona, trobada morta al carrer, amb la meitat del cos sota el remolc d’un camió. “Com havia de ser tanta casualitat!”, recorda la Laia que va reaccionar, ara que sap que sí que era l’Ana. “Vam arribar tard”, es repeteix, sobre el suport que van poder oferir-li.

Les pertinences de l’Ana, convertida en una víctima anònima i invisible, s’apilen en bosses d’escombraries en una habitació d’Arrels. Esperen que algú, els Mossos, el jutjat, l’Institut de Medicina Legal, els digui què fer amb el que queda del seu pas pel món. La fundació es farà càrrec del seu enterrament. Els Mossos continuen investigant qui la va matar.