Gaudí i Miró, dos companys de classe

L’arquitecte Antoni Gaudí i el pintor Joan Miró sembla que només comparteixen la seva genialitat a l’hora de crear edificis, el primer, i pintures i escultures, el segon, però res més. D’entrada, s’associen a mons personals i artístics allunyats i oposats. Però la percepció comença a canviar en adonar-se que quan Gaudí va morir atropellat el 1926 per un tram-via quan travessava la Gran Via mentre anava a resar a Sant Felip Neri, Miró tenia 33 anys i començava a despuntar a París, així que, segurament, deuria haver visitat algun dels icònics edificis que Gaudí havia construït i que deixaven a tothom sorprès, gratament o no, tant com ara.

Pintor i arquitecte coincideixen a les aules del Cercle de Sant Lluc

Però Miró i Gaudí ja es coneixien abans d’aquest fatal atropellament. El 1907, amb 14 anys, els pares del futur pintor, que l’havien matriculat per estudiar de perit mercantil a l’Escola de Comerç de Barcelona, van acceptar que donés via lliure a la seva creativitat i que també es matriculés a Belles Arts a la Llotja. I el 1913, després de comprovar que el seu fort era la pintura i res més, va continuar fomant-se al Cercle de Sant Lluc. Allà també hi era Gaudí, soci d’aquesta prestigiosa institució des del 1899. I encara que sembli increïble tots dos van assistir plegats a les mateixes classes de model al natural. El principiant, per aconseguir més destresa. L’expert, que acabava de concloure la Pedrera però creia que sempre era moment per aprendre, per aconseguir més realisme en les figures que creava per a la façana del Naixement de la Sagrada Família. “Nosaltres érem uns nois joves i ell un senyor gran, però venia a dibuixar com un de nosaltres. Era un home modest, hi anava com un aprenent i això diu molt de la seva moral. Era un gran personatge i nosaltres ho sabíem”, va explicar el 1978 Miró a Paloma Chamorro en un dels tres programes que Trazos va dedicar al pintor quan va fer 85 anys.

Ritme i estructura

A Miró el va fascinar compartir espai amb una persona tan prestigiosa com Gaudí, una admiració que el va marcar per sempre i que va quedar reflectida en la seva obra de manera inopinada, tal com recull la clarificadora ex-posició Miró-Gaudí-Gomis, que es pot veure a la Fundació Joan Miró fins al 6 d’octubre.

“Penso en Gaudí, a qui d’una pedra li neix un camp d’estels, amb un crisantem al mig”, va escriure Miró, l’artista que va portar les Constel·lacions a la pintura. A Miró l’atreien de Gaudí el seu ritme i l’estructura de la seva arquitectura, com qüestionava els procediments arquitectònics i utilitzava els materials més insospitats per expressar-se. A tots dos els apassionava la naturalesa com a principi per generar les seves obres, utilitzant objectes quotidians i elements contradictoris —impagable la foto de finals dels quaranta de Miró en banyador mirant una arrel que el mar acabava de llançar a la platja de Mont-roig—, i els incorporaven al seu treball, donant-los una nova vida com a éssers fantàstics i misteriosos. Si bé Gaudí va fer servir —amb el seu fidel i genial ajudant Josep Maria Jujol— el trencadís, monocrom o multicolor, Miró l’incorpora com a material ideal per suportar la intempèrie en obres monumentals i públiques com Dona i ocell (22 metres), que va fer el 1983 i que es considera una síntesi de la iconografia mironiana i el millor homenatge del pintor a l’arquitecte. En una carta que escriu Miró a Josep Lluís Sert el 1960, que li acaba de construir un taller a Palma, li diu: “Seria apassionant i espectacular amb nous materials locals i incrustacions de materials, com feia Gaudí”.

Gaudí va ser al punt de mira de Miró en obres com els murals de la Unesco de París i el Laberint de la Fundació Maeght de Saint-Paul-de-Vence, creats, tots dos, amb el ceramista Josep Llorens Artigas. Quan Miró va rebre l’encàrrec del mural, li va dir al seu amic artesà que buscarien la inspiració en el primitivisme d’Altamira, en les pintures romàniques del Pirineu i en el gran cercle que Gaudí va fixar al Park Güell. Passejar pel bell laberint de la Maeght és la mateixa experiència que fer-ho entre les columnes de pedra del parc de Gaudí. No són les úniques obres. El 1976, una de les peces que Miró va regalar a Barcelona va ser el Mosaic del Pla de l’Os (1976), tristament famós després de l’atemptat a la Rambla del 2017. El 1981 es va instal·lar a Chicago l’obra coneguda com Miss Chicago, revestida amb milers de fragments de ceràmica monocroma. A l’exposició de la Miró es poden veure 13 dels 21 gravats de Sèrie Gaudí creats el 1979 també amb trossos de ceràmica reutilitzats.

La mostra té un altre punt d’interès: les fotografies de Joaquim Gomis de l’arquitectura de Gaudí realitzades des dels anys quaranta, que, igual que les escultures de l’artista, evidencien les seves coincidències. Gomis, a més de ser el primer president de la Fundació Miró, va ser un dels impulsors de Gaudí. De fet, el 1952 va crear i va presidir l’Associació d’Amics de Gaudí, que va organitzar exposicions a Barcelona, com la del Saló del Tinell del 1956, amb unes enormes fotos que després van viatjar a Nova York per a la mostra que va organitzar el MoMA l’any següent.

Les fotos de Joaquim Gomis uneixen els dos creadors a la Fundació Miró

A Gaudí i Miró també els uneix el procés d’elaboració de moltes de les seves obres: van utilitzar el modelatge directe d’objectes, Gaudí fins i tot d’éssers vius (com animals domèstics), i tots dos, d’objectes inanimats. “Les fotografies de Gomis evidencien que tant l’un com l’altre van arribar al mateix punt: experimentant per superar els límits de les seves disciplines”, explica Teresa Montaner, que amb Ester Ramos —totes dues del departament de col·leccions de la Fundació— comissaria la mostra a partir dels fons i de l’arxiu del centre des d’on es gestiona el fons fotogràfic de Gomis, malgrat que està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. “Gaudí i Miró van ser dos visionaris amb voluntat de risc i de traspassar límits. Van tornar als orígens, a la força de l’home primitiu”, subratlla Montaner.

Fotos i escultures

Les comissàries han exposat juntes obres com Cap, feta per Miró el 1949, al costat de fotos d’una de les xemeneies de la terrassa de la Pedrera. En una altra es poden veure els detalls dels ornaments de ferro forjat de l’interior de la Sagrada Família al costat de l’escultura Dona, del 1970. En una tercera, un altre detall, el d’un mur de pedra del Park Güell junt amb Noia, del 1967. En totes tres hi ha una clara sintonia, coincidències i inspiració comuna a partir de formes i elements de la natura.

A l’exposició hi ha una imatge en què acaben units per sempre arquitecte, pintor i fotògraf. És la foto que va fer Odette, companya de Gomis, el 1944 en què es veu Miró i el fotògraf a la terrassa de la Casa Batlló presidida pel perfil del drac que corona l’edifici. Segur que en aquesta visita Miró va prendre nota de molts detalls d’aquesta obra única per portar-los a les seves noves creacions.