L’atemptat vist des d’un balcó

Amb els porticons del balcó tancats per mitigar el xivarri sempre constant de la Rambla i les persianes mig obertes. A la penombra d’una calorosa tarda d’estiu, va sentir dos cops secs. Li van semblar petites explosions, com si fossin petards. Després una cridòria estranya que es diluïa, com si s’allunyés. Fins a desaparèixer. Va sortir al balcó i en primer terme va veure una dona al terra al costat d’un semàfor. Un nen i dues persones més a la vorera central del passeig i un home estirat al costat del quiosc de premsa —just sota el seu edifici— amb les cames recollides i amb sang en una d’elles. A terra, escampades, desenes de postals de Barcelona, expositors de souvenirs tirats, i un fragment del que semblava la carrosseria d’un cotxe.

Era un tros del parafang de la furgoneta blanca Fiat Talento, conduïda per Younes Abouyaaqoub, de 22 anys, el terrorista que va atropellar desenes de persones, en va matar 13 i va ferir-ne un centenar llarg en la mortal carrera que va iniciar al principi de la Rambla i va acabar a l’altura del Liceu. Eren les 16.50 del dijous 17 d’agost del 2017.

Más información

“Cridava ‘Allahu Akbar’ mentre corria cap a nosaltres i vam disparar”

“La casa ha volado. Da la vuelta y hagamos un plan”

Dolor anònim de la Rambla

César Algora era sol a casa —la seva família estava fora de Barcelona— i també a l’edifici, al principi de la Rambla. “Els veïns eren de vacances i ningú més no va sortir als balcons. De seguida vaig veure una estampida de gent que pujava corrent pel lateral del passeig i fugia pel carrer Canuda i Santa Anna. Altres persones eren al costat dels que seguien a terra. La Guàrdia Urbana va arribar de seguida, també els Mossos. Estava a punt de baixar, però en veure que hi havia gent em vaig quedar entrant i sortint al balcó, avisant per WhatsApp a amics i família que alguna cosa seriosa havia passat a la Rambla i mirant el 3/24”, explica.

Els comerços —atestats de gent que s’hi havien refugiat— van abaixar les persianes. Més furgonetes dels mossos, ambulàncies. “Només se sentien les veus dels agents i els serveis d’emergència. Van cobrir amb una manta tèrmica la dona del semàfor [va ser una de les víctimes mortals] i de seguida es van emportar els ferits. Després el silenci es va apoderar de la Rambla. Un silenci que esglaiava”, afegeix. Les primeres fotos les va fer amb el mòbil. Després va agafar la seva càmera fotogràfica —una Lumix 25/400— per tenir més camp de visió. Van arribar altres policies que van sortir d’una furgoneta sense distintius. Eren agents del Grup Especial d’Intervenció que es van parapetar darrere del quiosc, metralletes en mà i protegits per escuts antiexplosius. “Miraven cap amunt, a algun punt de la vorera [costat Llobregat]. Em van veure i em van dir que em fiqués dins i que no fes més fotos”.

La Rambla continuava deserta. Només policies. I molta confusió informativa. Hi va haver una alerta que un terrorista s’havia atrinxerat a La Luna de Estambul, un restaurant que era al costat del bar Núria, al principi de la Rambla. El César va veure moviment en aquesta direcció, cap a les sis de la tarda i va seguir fent fotos, però sense sortir del tot al balcó. L’escena d’aquesta tanda d’imatges es repeteix. Dones, homes i nens sortien del bar. Un a un, amb els braços en alt, i deixant els mòbils i objectes a terra. Va ser una falsa alarma.

Passaven les vuit de la tarda, segons l’hora que marca la següent tanda de fotos. “Les persianes dels comerços, que romanien tancades i barrades des de l’atemptat, es van començar a obrir per ordre dels mossos que van evacuar els qui s’hi havien refugiat”, comenta el César. En files ordenades, i enganxats a la paret, la gent s’encaminava Rambla amunt acompanyada per agents fins al perímetre de seguretat.

“No havia de sortir de casa per a res i dubto que m’ho haguessin permès. Vaig estar hores i hores parlant per telèfon, seguint les notícies i sortint al balcó per veure què passava”, recorda. Després de l’evacuació dels comerços, de nou el silenci. “Era tan estrany... i sens dubte el que més em va impactar”. Per la seva professió, guia turístic, coneix molt bé la història de la ciutat i la del passeig més popular i internacional de Barcelona: “La Rambla ha anat canviant des que va néixer i ha estat escenari dels canvis i la transformació de la ciutat. Durant dècades va ser el passeig principal dels barcelonins, també el lloc on s’instal·laven les casetes dels partits polítics i dels sindicats durant molts anys, per allà han passat incomptables manifestacions, Canaletes és el lloc de celebració de les victòries del Barça i ara el turisme se l’ha apropiat. Però sempre, sempre, ha estat plena de vida. Per això era tan terrible aquell silenci i la quietud”.

Des del balcó va veure com marcaven de groc el lloc on havien caigut els fragments de la furgoneta. Les últimes fotos les va fer cap a les dues de la matinada: les va fer als vehicles de neteja que retiraven les coses que havien quedat escampades a la vorera: postals, un munt de ventalls, també la manta tèrmica amb què havien cobert la dona que va morir allà mateix.