Quan un periodista és portada

No hi ha res que porti més al desànim en vida que veure ara mateix Carlos Pérez de Rozas mort, potser perquè ningú se'l va imaginar mai quiet, ni tan sols adormit, com si fos un periodista de pel·lícula, de vegades fins i tot de dibuixos, o si es vol de còmic, d'aquells que no tenen edat, sempre presents i persuasius, dels que no parlen ni caminen sinó que sedueixen i salten per anunciar les notícies, com ha de ser per honrar el millor ofici del món, en paraules de Gabriel García Márquez. Tenia una vitalitat i una gràcia que s'encomanaven, sovint imitat, mai imitador, únic malgrat ser un més del clan Pérez de Rozas.

Ningú explicava les històries com el Carlos. Vivia la vida per ser protagonista de la portada, el retrat del diari, la síntesi de les millors informacions del dia, el resum que navega per la xarxa per ser acarat pel món editorial a Europa i a Amèrica. No és estrany que es mogués extraordinàriament bé amb els adjectius i la grandiloqüència, expressiu per naturalesa, sempre superlatiu, sobretot amb Messi. Tenia còmplices a la majoria de redaccions del món i alhora resultava igual de proper per als seus amics que per als que acabava de conèixer en un bar de Barcelona.

Davant del dubte, s'imposava l'optimisme del Carlos. Professor de tecnologia-compaginació ja des del 1976, les diferents universitats el reclamaven ara per animar els alumnes més escèptics, reclutar els extraviats o captar els aspirants a partir del relat més amè possible fins i tot sobre una cursa de cavalls; els programes audiovisuals el citaven per agitar les tertúlies més avorrides sobre el Barça; els editors li feien consultes com a director d'art per excel·lència; i ningú era més americà quan es tractava de parlar de beisbol, l'esport preferit de la família, o també de la NFL.

Tenia tant poder de convicció que parlava amb els anglesos sense saber anglès i exigia les millors aules per exposar els seus powerpoints malgrat les seves dificultats per manejar-se amb les noves tecnologies davant la sorpresa dels informàtics i la complicitat dels estudiants de Blanquerna. No és una qüestió d'aparença, sinó que per la seva manera de ser desbordava tanta passió que dissimulava qualsevol mancança, capaç de presumir també de ser un bon jugador de golf i un excel·lent company de taula, allunyat de les picabaralles, disposat a quedar bé amb tothom, a fer-te la vida fàcil, sempre rialler al Camp Nou.

El dia a dia resultava tan agraït i excitant al seu voltant que a partir d'ara costarà trobar consol tret que el seu germà Emilio i el seu amic Antonio Franco es posin a fer de Carlos. Encara a risc que també els exploti el cor, necessitem continuar creient que encara queden periodistes de pel·lícula per seguir somiant en l'aventura del periodisme, una professió de risc que envelleix i envidua a una velocitat vertiginosa quan es queden quiets personatges imparables com Carlos Pérez de Rozas. Fins i tot deixen de tenir sentit els vídeos de Muhammad Ali.