Dudamel i Valverde, música i lletra, a Peralada

Un tema que realment val la pena ha portat María Valverde i Gustavo Dudamel a trencar la seva discreció davant dels focus i a aparèixer per primera vegada junts en un diari. Concretament a EL PAÍS. Una qüestió que porta aquest matrimoni a un escenari també per primera vegada a Espanya amb un objectiu concret: l'educació. Roman en el gen creatiu de Dudamel, criat al Sistema d'Orquestres veneçolà, avui dispersat amb els seus millors talents fora del país, en un exili forçós que el manté actiu, carregant l'arma que coneix millor, la música, per combatre el que no li agrada.

I amb aquest objectiu presenten dissabte 10 d'agost al Festival del Castell de Peralada (Alt Empordà) una versió d'El somni d'una nit d'estiu, de Félix Mendelssohn, explicada per Valverde, interpretada per la Mahler Chamber Orchestra i dirigida per Dudamel. Tot seguit vindrà la Primera simfonia de Mahler, Tità: l'obra amb la qual el seu mestre, José Antonio Abreu, el va iniciar amb la batuta quan tot just era un nen a Caracas.

Potser perquè la considera una obra d'aprenentatge, Dudamel la utilitza per formar futurs músics. I així serà com amb ells i la Mahler Chamber, sortiran a escena joves intèrprets de diversos projectes inspirats en l'educació musical com a mitjà per transformar la societat.

És el que ha fet aquests dies previs al Festival d'Edimburg, una magnífica ciutat que busca la seva desequilibrada harmonia entre torres i precipicis. Allà ens rep just abans d'un assaig amb adolescents de la Youth Orchestra of Los Angeles (YOLA), que depèn de la Filharmònica de la ciutat californiana que ell lidera i el projecte Big Noise escocès.

Són iniciatives per les quals Dudamel es reinventa en la seva pròpia essència transformadora i malgrat les traves que té a la Veneçuela actual el projecte on es va formar. La missió de Dudamel s'ha convertit des de fa dos anys en un vaivé nòmada. És una cosa que potser no havia imaginat quan es va convertir en el símbol emergent d'un país que el seu Govern ara rebutja. Per això, se sent absolutament avalat per la seva esposa.

Però María Valverde, en el cas d'aquesta estrena conjunta a Peralada, ho viu gairebé com una prova de foc: “Espero no decebre'l… I que no em renyi. Agraeixo que s'hagi arriscat en una cosa així amb mi en escena”, comenta, sense desprendre's del tot de la seva timidesa. “A ella li va molt bé, llegeix amb molta frescor. Trasllada el que els músics anomenem fraseig a la lectura. En aquest cas, text i música se sustenten en un bell diàleg que uneix melodia i poesia”, comenta Dudamel.

L'actriu ha de pujar a l'escenari de Peralada, col·locar-se davant del podi i explicar una història shakesperiana. Plena d'aquesta fantasia iniciàtica i una innocència amb revers dins de tota una faula, tan poc habitual en qui ens aboca encara als inferns de la condició humana. Uns inferns palpables en el món d'avui, amb éssers grotescos al capdavant de massa governs: “Per això és més necessari que mai implicar-se en la formació dels joves, inculcar-los valors que són a la base de la nostra condició però que no explorem del tot i queden aquí sense que siguem capaços de desenvolupar les seves possibilitats”, assegura el músic.

Valors i autoestima, tal com creu Valverde: “No ens estimem prou. La competitivitat ens ofega. L'ésser humà s'odia massa a si mateix, es menysprea perquè creu que no està a l'altura. Per això cau en diversos paranys i per això és més necessari que mai posar en valor, sense por de ser cursis, la paraula amor”.

Aquest parèntesi per a Valverde en el món del cinema pot ser que no sigui l'únic a partir d'ara. Volen desenvolupar projectes conjunts amb la fundació que porta el nom del músic. Encara que la carrera com a actriu de Valverde continua amb un peu a Espanya i un altre a Amèrica Llatina. De fet, està a punt d'estrenar dues pel·lícules a Xile: Araña, d'Andres Wood, i Distancia de rescate, de Claudia Llosa.

Dudamel, per la seva banda, continua amb la seva carrera exemplar. Aquest any compleix el seu desè aniversari al capdavant de la Filharmònica de Los Angeles, continua sent el director més jove que s'ha posat mai al capdavant de la Filharmònica de Viena per al concert de Cap d'Any quan tenia 35 anys, el 2017, puja als podis de les millors orquestres com a convidat i ha revertit la seva necessitat de projectes educatius centrada abans en el sistema veneçolà en iniciatives pròpies. El règim li va posar la creu. Això l'ha portat a l'exili. Però no a claudicar ni a estar de braços plegats.

Es troba immers i molt compromès amb Steven Spielberg en el projecte –ara en fase de rodatge– de West Side Story. Recuperar l'obra llegendària de Leonard Bernstein sobre els llatins a Nova York és tota una declaració d'intencions per part de Spielberg. I Dudamel s'hi ha sumat a consciència, encarregant-se de la banda sonora: “No és només un remake, és una posada al dia del que llavors va suposar l'obra però en el context actual”, afirma.

Davant de la instigació a la violència contra els hispans que desprèn el sofre de la Casa Blanca, Dudamel creu que cal respondre de manera festiva a tant de mal. Amb art. “O com vam fer nosaltres a Los Angeles quan es va obstinar a fer el mur a la frontera i trepitjar la dignitat dels mexicans i centreamericans, amb un festival que destaqui el valor de la seva cultura, la nostra cultura”.

Malgrat les persecucions alimentades per adlàters de la supremacia blanca en el poder, Dudamel se sent bé a Califòrnia. Allà passa bona part del seu temps amb María Valverde i en família amb el seu fill, Martín, de vuit anys. Amb Valverde es van conèixer en el rodatge de Libertador, amb banda sonora del músic, on l'actriu encarnava María Teresa del Toro, esposa de Bolívar.

Es van casar a Las Vegas el 2017. Des de llavors han forjat una relació sòlida amb les seves temporades a Espanya, on s'escapen de tant en tant per visitar els pares de la María al barri de Carabanchel, on va créixer, o amagar-se al poble de la seva família, Almonesir de Zorita (Guadalajara). L'actriu l'ha acompanyat en bona part dels seus èxits, però també en la tristesa de sentir-se per força fora del seu país. A Veneçuela, Dudamel va passar de ser un símbol nacional a un empestat després de criticar amb força l'opressió violenta del Govern a les manifestacions en contra seva. El punt d'inflexió va venir quan la policia va assassinar un jove músic del Sistema d'Orquestres, Armando Cañizales.

Un altre dels moments que van deixar Dudamel desolat va ser la mort del seu mestre Abreu. No va poder entrar al país per assistir als funerals i es va veure obligat a retre-li homenatge amb un concert a Xile. Però Abreu continua ben a prop de la seva paraula i el seu discurs. A la mínima oportunitat, el cita. I diàriament continua la seva missió. Quan aquests dies va pujar diverses vegades al podi a Edimburg per posar-se al capdavant d'assajos amb joves músics, hi observaves el seu compromís amb la tasca. El significat d'una promesa.

Per aquest motiu, Dudamel només posa una condició en els projectes en què s'implica. “Tots, d'una manera o altra, han de tenir en compte alguna cosa que tingui a veure amb l'educació”, afirma. “Ni jo ni la María ens volem aïllar en res que suposi elit ni estretor de mires. Hem d'assegurar l'accés i la interacció a tot el que fem. Facilitar el desenvolupament d'artistes al màxim nivell”.