“De petits tots miràvem ‘Dallas’, ara mirem cinc sèries en un dia”

“Les converses als sopars són bestials: ‘No m'ho expliquis, que no l'he vist!’ ‘No et perdis aquesta que és brutal!’, ‘Això no deu ser un espòiler [una altra adquisició del diccionari, amb accent i tot], oi?’. Ho diu la veu acreditada del guionista Ferran Folch, que ha impartit classes a l'ESCAC i, ara, al SAE Institute de Barcelona, i que ha publicat el llibre Ficció. Com crear, vendre i escriure una sèrie (editat per GAC, Guionistes Associats de Catalunya).

A través del testimoni d'una vintena de guionistes catalans que fan ficció televisiva de diferents formats i per a diferents productores o cadenes, el llibre explica de quina manera treballen els professionals del sector. Ficció és un relat entretingut i ric en anècdotes que revela el que hi ha al darrere de les sèries que tots coneixem.

“El consum de sèries ara és espectacular”, diu Folch, guionista de produccions com Kubala, Moreno i Manchón o Ventdelplà i que reconeix que la sèrie que més l’ha marcat ha estat Els joves. “Jo, de petit, mirava Dallas perquè era el que es mirava a casa i el tema de conversa de l'endemà. Ara tots mirem coses diferents, algunes de raríssimes, i potser en una nit comences a veure quatre o cinc sèries fins que trobes la que t'enganxa”.

Davant l'èxit de les sèries (o precisament per això, pot ser un peix que es mossega la cua), s'han multiplicat les plataformes que les produeixen. Fins fa poc, TV3 era pràcticament l'únic camí per produir ficció en català. “Ha estat molt important per al desenvolupament del gènere a Catalunya”, comenta Folch. “Amb la crisi, ja no pot produir tota la ficció que voldria i els guionistes han aprofitat moltes finestres noves, canals de pagament, internet, etc.”.

Folch aposta per reflectir el món de cadascú, que l'espectador s’hi pugui sentir identificat: "Bona part de l'èxit de TV3 rau en haver creat un món de ficció concretament català", sosté el guionista. "Quan veus que un personatge s'assembla al teu oncle Manel, t'hi trobes com a casa. Així, el públic descobreix el seu propi món a la telenovel·la de torn". Les noves plataformes ho entenen també així: "Des de Netflix en castellà (per a Espanya i Amèrica del Sud), es demanen projectes que reflecteixin sempre el lloc on s'han escrit", diu el professor. "No se situa una sèrie en un món neutre, que pugui valer per a tothom. Si tu ets de Barcelona, explica com es viu a Barcelona. Oi que ens hem fet un fart de veure Nova York? És casa nostra! Quan visitem Nova York reconeixem tots els racons per les sèries i les pel·lícules. Gràcies a aquesta pluralitat ens coneixem tots més bé".

D'altra banda, el públic al qual va destinada una sèrie també ha variat. El format típic de Catalunya és la telenovel·la, que barreja el drama i la comèdia (d'aquí prové el gènere dramèdia) amb el costumisme, com es veu en sèries com Ventdelplà i tantes altres. "Productes per a tota la família", explica Ferran Folch. No obstant això, ara es fan sèries per a públics més concrets. El llibre explica el cas de Nit i dia: El 2010, Lluís Arcarazo i Jordi Galceran van fer una proposta molt concreta a TV3, que els va comprar la idea però hi va posar reticències: la sexualitat de la protagonista (una dona que per alliberar tensions seduïa regularment desconeguts) no era una cosa que el públic tradicional de la cadena estigués preparat per veure. "És un dels casos en què els creadors d'una sèrie, en lloc de cedir a les pretensions de la cadena i assegurar-se la feina, van lluitar pel que creien", resumeix Folch. La sèrie, amb Clara Segura com a seductora protagonista, no es va estrenar fins al 2016.

"Hi ha un equilibri molt fi entre plantar-te davant d'una cadena per fer la sèrie que vols i confiar en els canvis que la cadena et suggereix sense que arribin a pervertir la teva idea", explica Ferran Folch. "No crec que sigui una baixada de pantalons, sinó tenir la humilitat d'acceptar les propostes de la cadena".