Tenim un doble als autos de xoc del Sónar

El crític Luis Hidalgo i jo estàvem parlant de les nostres coses —que bàsicament és que jo provo d'arrencar-li informació sobre els millors concerts i ell prova de deslliurar-se de mi—, descansant un moment en els bancs comunals a prop de la instal·lació dels autos de xoc després de trobar-nos fortuïtament en el marasme, quan un parell de joves van seure amb nosaltres. “Us hem vist a la pista, quina canya foteu”, va dir un dels dos. El Luis i jo ens mirem. És difícil que algú ens admiri ballant, sobretot comparat amb el que et pots trobar, i també perquè ell no sé què farà quan està sol, però jo amb prou feines em moc i no trec la mà de la butxaca perquè no em robin el mòbil. “No, no, als autos de xoc”, va aclarir el noi al veure la nostra confusió. Em va semblar més estrany encara, perquè jo no pujo a aquests cotxes de fira des dels temps de la Mar Bella, quan un conductor empastillat es va encastar contra mi al ritme dels Kraftwerk. “Sí, sí, éreu vosaltres dos, tu conduïes i anàveu a per totes”, va afirmar vehement el nostre interlocutor assenyalant un blau al coll del seu amic. “Mira quin mastegot”.

Va ser estrany, perquè eren molt simpàtics i no semblaven voler cap revenja ni passar-nos res sinó només xerrar una mica i canviar impressions. Se'n van anar cap a un concert deixant-nos amb dues alemanyes cenyides que mentrestant s'havien ajuntat amb el grup espontani i que compartien animadament un plat de pasta. És un dels episodis preternaturals més curiosos que he viscut en tots aquests anys de Sónar. No el de les alemanyes amb nosaltres, això dels cotxes. Sembla imaginat per Sergio Caballero. Una d'aquestes històries seves de fantasmes i bessons dobles que es fan pipí. Confondre'n un encara, ¿però dos, i tan especials en l'àmbit del festival com el Luis i jo? Estrany, insisteixo, molt estrany. Ens acabem sentint com Thelma i Louise o encara més com Ángela Molina i Virginia Rousse a l'Scalextrix expectral de Caballero que és la imatge del festival. Quedem tan commocionats de pensar que tenim dues rèpliques al festival (o potser som nosaltres les rèpliques, o hi ha hagut un bucle espaciotemporal, que és l'únic que et falta que et passi al Sónar), que el Luis va acceptar portar-me al concert d'Octavian —com salta el tio, l’Octavian—.

Jo ja havia viscut una sensació estranya abans, al Sónar Pub amb Acid Arab i la seva barreja de techno i El hijo del caíd, quan em va semblar que a l'escenari hi havia Taha Husein en persona amb una gorra de beisbol. És possible que fos producte del viatge que em va fotre sense voler un negre enorme i corpulent que ballava desmesuradament al meu costat i que es va excusar amb maneres exquisides abans de tornar a posar-s’hi. Obsessionat amb la idea que al Sónar no només han irromput la vaga dels muntadors, el fons d'inversió, el canvi de dates i el desafecte institucional sinó forces sobrenaturals (per si amb les anteriors no n’hi ha prou) vaig desembarcar en el concert massiu d'Underworld, que pel que he llegit s'ha inspirat en un escorxador d’Essex en el seu nou treball. El Luis ja m'havia fet el salt assenyalant “me’n vaig a veure alguna cosa millor, aquí el que la gent vol és sabatilla” (paraules sàvies: jo me l’escolto com si fos un àugur, i després no en faig ni cas).

Mentre al·lucinat i mig sord veia ballar entre làsers i cossos fervorosos el vell Karl Hyde com si fos un druida celta posseït em va semblar que es transformava en Joe Cocker. Fins aquí podíem arribar. Vaig mirar a una banda i a una altra, per si algú m'havia posat res a la beguda. I vaig marxar corrent, uh, ballant, a buscar el meu doble. Yeah.