Encadenats

Ja és una infausta casualitat que després d’acusar Pedro Sánchez de sembrar sectarisme Albert Rivera fos hospitalitzat per una gastroenteritis aguda. La coincidència va promocionar a Twitter una de les recurrents discussions entre els qui en van fer befa i els qui ho van veure improcedent perquè es tractava de la salut personal. Debats ètics a banda, acceptem que si el líder de Ciutadans ho va dir, deu tenir les seves raons. I aquestes, fruit de la seva percepció o de la seva constatació, són tan subjectives com lícites. L’acompanya, a més, la mateixa llibertat d’expressió que a qualsevol dels catalans que, recordant el naixement tant de la formació com del seu lideratge, no s’estranyen que d’aquella pols iniciàtica sorgeixi el fang escampat per la política espanyola.

Pel que s’ha esdevingut des d’aquella etapa fins als nostres dies, l’autoritat moral de Rivera per recriminar als altres indicis de sectarisme és tan poc consistent com que la resta de líders els projecti cap a ell. Als nostres representants difícilment se’ls pot concedir avui el plus de referència ètica per censurar res a ningú. Tots arrosseguen la seva part alíquota de responsabilitat que, sumada a la que ens correspon a la ciutadania, ajuda a entendre per què hem caigut tan baix. Alguna cosa està passant quan tots coincideixen en l’alineació per la ingovernabilitat i el bloqueig i mantenen una claca que els aplaudeix. Ho indiquen les enquestes. El mateix els passa a l’independentisme i als seus grups d’agitació i propaganda quan es planten davant les seus dels partits que tenien com a propis per recriminar-los pactes inadequats amb les circumstàncies que els van fer creure que concorrerien. Però el destí és cruel i l’hora de la veritat sempre arriba amb un mirall a la mà.

Avui la política es fa més a través de Twitter que de xerrades presencials, de titulars mediàtics que de propostes parlamentàries

Així, el panorama ens mostra la dreta contra l’esquerra, però de manera evident contra si mateixa; l’esquerra contra la dreta, però especialment contra els seus propis postulats, i el secessionisme contra el món, començant pel propi. Res no se fonamenta ja ni en conceptes ideològics, ni en paradigmes existencials ni en altres legítimes aspiracions que no siguin les d’optar o mantenir les respectives quotes de poder i engany. Per més que ho neguin o intentin dissimular-ho. Van tensar tant la corda, es van obligar tant a mantenir la pugna que ara ni tan sols són capaços de cedir davant de les seves pròpies contradiccions. “No és no”, “línies vermelles” i “sí o sí” són alguns dels eslògans que han esdevingut tendències difícils de revisar, que esclavitzen els qui les creen i obliguen els qui se les creuen. I d’aquí ve la gran irresponsabilitat compartida. Uns, els polítics, per no voler assumir les conseqüències públiques que provoquen les seves posicions privades. Els altres, els seus seguidors, per no destinar sobre les consignes rebudes la imprescindible raó crítica que hauria d’avançar-se a qualsevol presa de posició. El resultat és espantós: les bases exigeixen coherència i fermesa mentre amenacen a través de les xarxes socials o es manifesten als carrers arrabassats per si als seus representants se’ls acudís fer un pas enrere o fer una concessió deshonrosa. Aquests, i com a resposta, apugen el llistó de les seves apostes permanents fins a posar en perill la taula de joc on som.

Va haver-hi un temps en què el bon polític era el que, seguint la norma de Keynes, canviava de posició d’acord amb el canvi de les circumstàncies. Adaptació elegant, lògica i necessària del principi de Groucho Marx a Una nit a l’òpera. I a això se li deia responsabilitat i s’emmarcava en la categoria d’alta política. Tot i que és cert que aquella escola va permetre grans avanços socials i beneficioses estabilitats econòmiques, també ho és que es va abusar de la confiança, que alguns van confondre amb impunitat. És inqüestionable que els alumnes avançats d’aquells vells mestres n’han après el pitjor oblidant el millor. Llavors se sabia que hi havia una hemeroteca on constaven totes les contradiccions però s’hi recorria poc i, quan es feia, el resultat mereixia el descrèdit perquè era imprudent, tendenciós, maniqueu i desestabilitzador. Avui la política es fa més a través de Twitter que de xerrades presencials, de titulars mediàtics que de propostes parlamentàries. Almenys la política que transcendeix al carrer. El mateix carrer que està en guàrdia permanent i colla els seus representants fins a segrestar-los la voluntat i la raó. Reconvertir-ho no és fàcil perquè el poder de les xarxes que canalitzen l’amenaça no està en la crítica sinó en l’elogi enverinat. Una lloança de la qual es desprendrà el risc de decepció contra el qual ningú vol estar vacunat.

No cal ser gaire perspicaç per deduir que la complexitat cada dia serà més difícil de gestionar. Vivim encadenats i, com al bolero, “el paso del dolor ha de encontrarnos de rodillas en la vida frente a frente. Y nada más”.