Dos homenots fan política

Dos grans de la cultura catalana en el context hostil del franquisme. Dos personatges obligats a conviure amb la censura i alhora vistos amb desconfiança per alguns sectors de la resistència. Coneixedors de la riquesa cultural d’avantguerra, i colpits per la dura postguerra. Josep Pla (1897-1981) i Jaume Vicens Vives (1910-1960), l’escriptor tretze anys més gran que l’historiador, convençuts de formar part de la minoria que havia d’orientar i/o actuar en el futur del país. Dos homes sobre els quals ja se saben moltes coses gràcies als estudis que s’hi han dedicat i a altres epistolaris anteriors, però que ara es poden resseguir, cara a cara, en la seva relació personal al llarg de la dècada de 1950, anys importants, que no són una simple transició entre la postguerra i el desarrollismo.

La setantena de cartes entre 1950 i 1960 que componen el volum L’hora de les decisions (Destino) respiren un aire de confiança i complicitat entre els dos protagonistes, el veritable valor del llibre. El volum no farà variar el concepte que els lectors avesats poden tenir d’un Vicens Vives hiperactiu, alhora que optimista i un pèl ingenu; ni tampoc el d’un Pla escèptic, que s’ho mirava tot amb distància; el contrast entre un idealista i un hiperrealista. La gràcia és que aquest contrast entre els dos homenots es pot resseguir a través de reflexions estrictament privades, que reflecteixen el moment precís en què van ser escrites, a redós dels fets que s’anaven produint.

Tot allò relacionat amb la difusió de les seves obres respectives hi té una presència notable: ara jo et demano que parlis del meu llibre, ara faig una gestió amb un tercer, més encara tenint en compte que Vicens Vives també era editor. I parlen, també, del contingut en les obres que consideren més transcendents, amb una admiració constant de l’historiador per l’obra de Pla, molt especialment per les seves observacions polítiques.

Però, més enllà del reconeixement mutu com a membres d’una elit cultural, la seva relació ve molt marcada per la voluntat d’incidir políticament. Amb un franquisme que se’ls fa insuportable, però amb el qual han de conviure, i amb el record ben viu de la Guerra Civil, segueixen amb atenció els rumors que periòdicament sorgeixen de la caiguda del dictador Franco i les possibilitats d’una reinstauració monàrquica. Volen —sobretot Vicens— no perdre cap opció, i mantenen contactes a totes bandes, fins i tot amb Josep Tarradellas, el president de la Generalitat a l’exili que va creure que Vicens Vives era el contacte que necessitava amb les noves generacions de l’interior, i al qual reservava el paper principal en el seu equip de futur. La prematura mort de l’historiador el juny de 1960 va ser un sotrac per a tots els fronts que tenia oberts, i impedeix saber quina hauria estat la seva evolució i la seva relació amb Pla en els transcendentals anys seixanta.

Amb pròleg contextualizador de Joaquim Nadal, les cartes esdevenen intel·ligibles per a tothom gràcies a una edició acuradíssima de Guillem Molla, que posa el lector sobre la pista de tots els personatges esmentats i del context concret de cada missiva. Cartes i documents esdevenen una bona eina per repensar com era la vida cultural en la dictadura, i la dura realitat fins i tot per als que vivien dins la legalitat.

La censura, omnipresent

Escriptors i editors sempre patien, pendents de rebre l’autorització o la denegació dels llibres que volien publicar. Les bones relacions de Jaume Vicens amb Florentino Pérez Embid, director general de Informació i rellevant membre de l’Opus Dei, van ser utilitzades sovint en favor dels llibres de Pla. L’escriptor l’hi demanà diverses vegades, ja fos per a les Cartes d’Itàlia, Madrid 1921, o amb relació a l’homenot dedicat a Pau Casals: “No faig res més que demanar-vos coses. És una pena. Aquesta classe de favors són els més difícils d’obtenir, perquè gasten. Ho sé perfectament. Però jo no sé pas com sortir-me’n”. Les gestions de Vicens Vives van aconseguir, per exemple, la publicació íntegra del llibre de narracions Contraban, que el primer informe dels censors desdibuixava completament. Per això Pla li deia: “M’heu fet un gran favor, sobretot un favor moral, de manteniment de la moral perquè la injustícia em revolta i aquesta injustícia m’hagués portat a exilar-me definitivament”.

La relació de Vicens Vives amb Pérez Embid, que també era president de l’Ateneo de Madrid, no se circumscrivia, però, a demanar un més bon tracte de la censura. En realitat, aquest tracte particular s’entenia com una mostra de sensibilitat política d’alguns sectors oficials cap a la realitat catalana. Per això, quan Pérez Embid va deixar el càrrec, el 1957, Vicens Vives li digué que “no me cabe la menor duda de que una de las medidas más eficaces para la futura compenetración hispánica ha sido la que tú has preconizado desde tu cargo: o sea la aproximación de Cataluña y la comprensión de las realidades auténticas de nuestro País. Lástima grande que se haya fracasado en la concesión de un derecho tan elemental como el de publicar revistas y periódicos”.

Un punt d’innocència

Vist avui pot semblar molt innocent, perquè sabem que el règim es va mantenir encara molts anys, però durant els anys cinquanta, tot i la consolidació internacional de la dictadura, hi havia qui creia (o volia creure) que els fonaments no eren tan sòlids i que seria possible algun canvi. Vicens Vives participava d’aquesta idea, i tenia esperances en una reinstauració monàrquica. Forçosament, es movien en un món amb més rumors que informació, i l’ànim optimista de Vicens intentava contagiar un Pla molt més incrèdul. El 1954, davant dels rumors d’un cop promonàrquic del capità general de Catalunya, escrivia: “¿No sentiu soroll de sabres? Això es belluga, amic Pla, i per un costat o altre haurà d’esclatar. Ja en parlarem”. L’oportunitat del moment li feia demanar a Pla, el 1955, que escrivís un llibre sobre Alfons XIII en què es fes “una apologia discretíssima d’algun dels seus actes, s’ometessin les seves imbecil·litats i se l’atocinés de tant en tant”. I així s’anava passant de la decepció a l’eufòria: “Penseu que passem de la inèrcia al moviment; i tots serem pocs al moment de la feina”. A finals de 1958 hi tornava: “A casa nostra passen tantes coses i estan a punt de produir-se’n tantes”, i en un llenguatge figuratiu augurava per a 1959: “L’any vinent es presenta molt fèrtil en tota mena de conreus, i és possible que la collita sigui granada. Les paradoxes i contradiccions de les que tantes vegades hem parlat han arribat a un grau tal de tensió, que tot pot esqueixar-se en el moment més imprevist”.

Admiració mútua?

Josep Pla: “M’heu fet un gran favor moral; la injustícia em revolta i m’hagués dut a exilar-me definitivament”

Vicens es mostra tothora un admirador incondicional de Pla. Vol parlar-li de tot, demanar-li consell: “El temari per parlar és inesgotable, urgent i decisiu”; amb aquestes paraules o d’altres de semblants, la idea es repeteix sovint. I fins i tot se’n declara deixeble en política: “D’aquest afer, en sabeu un niu i jo soc el vostre deixeble”. En el text inèdit El escritor Pla y su país, probablement de 1957, Vicens reivindicava l’obra de postguerra de l’empordanès, que havia “clamado contra estos catacumbarios de toda especie, llamándola a la realidad temporal”, en clara referència a les disputes amb sectors de la resistència. I sobretot elogiava el que anomenava “redescubrimiento del país” que feia a través de narrar la quotidianitat de gent de totes les condicions: “Les auscultó. Supo interrogarles. Les devolvió su perdida humanidad e hizo tangible y real un país que entre todos habíamos escamoteado”. Pla també va lloar les obres de Vicens, però en l’àmbit polític la sintonia era més difusa. De fet, l’abril de 1958 Pla va anotar, arran d’una visita de l’historiador, que “em seria difícil de dir quines són les seves idees socials i polítiques”. I afegia: “Ara és l’ídol de tothom”, cosa que podria semblar un retret, però que el veterà escriptor liquidava així: “És un polític, i l’admiració que sento per ell és positiva”. Tanmateix, a Vicens Vives no li agradaven aquests dubtes, que li van arribar a través de l’amic comú Josep Quintà. Dos mesos abans de la seva mort, escrivia a Pla dient-li que podia entendre edubtes de la gent del carrer “perquè cal rodejar-se d’un aire una mica misteriós tant per aprofitar la gent que té contacte amb el govern com encara per evitar que la poli t’engarjoli innecessàriament”, però no en el seu cas: “Em fa l’efecte que hem parlat prous vegades perquè coneixeu a fons el meu pensament; àdhuc us he deixat llegir textos que només coneixem vós i jo”.

“No sentiu soroll de sabres? Això es belluga, amic Pla, i per un costat o altre esclatarà”, creu Vicens Vives

Cap a la política o cap als EUA

Mentre es van escolant els anys cinquanta és fàcil resseguir el decantament de Vicens Vives des de la historiografia cap a la política. Si en els primers anys apareixen sovint referències a les obres respectives, és evident que, passats els anys, l’estudiós cada cop parla més de política. El 1958, Pla escriu: “Passem una hora i mitja parlant, és clar, de política, perquè Vicens no parla de res més”. El 1959 el tomb ja era complet. Després de publicar el Manual de historia econòmica de España i el darrer volum de la Historia social y económica de España, informava Pla que “acabo un cicle de treball ininterromput durant trenta anys. Ara vindrà la jugada mestressa. Dos anys de vacances de servitud històrica hauran de decidir si em quedo o si guillo —i ja podeu pensar per què i cap a on: als EE.UU. falta gent”. Aquell mateix any, escrivint precisament des de Washington, li parlava a Pla de l’enorme poder dels Estats Units i, irònicament, deia: “Mentrestant, anem fent bibliografia, que és la cosa més ingènua del món”. Dinàmic i inquiet com era, Vicens es donava un període perquè la seva implicació en la política i l’evolució del país donés algun resultat positiu, o bé calia ja cercar nous reptes ben lluny.

Alfons Quintà, jove delator

En els apèndixs del volum hi ha la carta més sorprenent. L’escriví Alfons Quintà, aleshores un jove de 17 anys, fill de Josep Quintà, corredor de comerç de Figueres i amic íntim de Pla, que apareix en moltes de les cartes entre l’escriptor i Vicens Vives. Amb els anys Quintà esdevingué un personatge important en el món periodístic català, tant a la premsa escrita com pel seu paper en els inicis de TV3. La carta l’adreçà Quintà a Pla advertint-lo des de la primera línia que “imagino que tan desagradable li serà a vostè rebre aquesta carta com a mi escriure-la”. Quintà necessitava el permís patern per treure’s el carnet de conduir i demanar el passaport, i no se’n sortia. Per això acudia a Pla, bon amic del pare, però no per “demanar-li els seus bons oficis”, sinó per comunicar-li que, si no aconseguia les autoritzacions paternes, “em veuria amb la necessitat de comunicar a n’el senyor Joan Vicens Creix, Inspector Jefe de la Brigada Política Social de Barcelona amb qui tinc relació, tot el que sé sobre vostès i altres membres de ‘l’equip’”. Amenaça en tota regla, amb proves: “Aprofito l’ocasió per recordar-li que és un delicte greu trobar-se a l’estranger amb senyors com En Josep Tarradellas i En Serra i Moret, i d’una d’aquestes trobades en tinc constància fotogràfica. Àdhuc li faig saber que tinc cartes del senyor Tarradellas dirigides al meu pare”. El final, ben sever: “Espero que aquesta carta defineixi exactament i per a sempre les nostres futures relacions”.

Canvi d’època

Les cartes reflecteixen la sortida de la postguerra. Pla, sempre atent a les conjuntures econòmiques, considerava el 1957, amb les primeres reformes que portarien al Pla d’Estabilització, que “a la perifèria espanyola hi ha un començament de prosperitat econòmica evident”, raó per la qual adduïa que fins i tot una anàlisi marxista consideraria que no hi havia condicions objectives per a una revolució social. “Hi ha dos fets de prosperitat: primer, vivim un moment de ple empleu; després, la gent compra i gasta tota la seva possibilitat adquisitiva”. Havia arribat l’era del comerç i la indústria, que contrastaria amb l’autarquia falangista: “Suposo que esteu conforme en creure que el falangisme ha estat la creació del latifundisme i que els generals són els palanganeros dels grans d’Espanya”.

Pla també era optimista en el terreny cultural, si bé trobava els seus homenots de referència a l’exili o a l’estranger. Deia que “Catalunya es troba avui en un moment d’esplendor espiritual com potser no havia tingut mai”, i citava, entre altres, Pau Casals, Margarida Xirgu, Joan Coromines, l’arquitecte Sert, August Pi i Sunyer, el doctors Trueta, Cuatrecasas i Trias, o Josep Carner, als quals afegia tres residents a l’interior: Ramon d’Abadal, Carles Riba i el mateix Vicens Vives. Curiosament, l’extensa nòmina de personalitats que vivien fora de Catalunya contrastava amb “el fracàs dels exilats polítics”.

Una elit per cavalcar el Minotaure

La correspondència entre Josep Pla i Jaume Vicens Vives que recull L'hora de les decisionsés una porta a la intimitat d'una conversa generacional que va transformar el país. La reflexió constituent que un grup d'homenots va sostenir des de la immediata postguerra per respondre dues preguntes fonamentals: Què ha passat? Què cal fer a partir d'ara?

L'any 1955, poc després de la primera edició de Notícia de Catalunya, Vicens Vives escrivia a Pla amb una proposta editorial. Havia llegit els articles que Pla havia publicat a Revista de Catalunya el 1923 i volia fer-ne un llibre que els tornés a posar en circulació. El que Vicens va veure en aquells articles era important. Tan important que cinc anys després, poc abans de morir, els va fer copiar per enviar-los a Pla demanant-li que els reedités. Gairebé com una darrera voluntat.

Pla havia escrit aquells articles durant la dictadura de Primo de Rivera, després d’haver viscut la supressió de la Mancomunitat. S’interrogava sobre les dificultats de tota una generació política, la d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, i el seu diagnòstic coincidia amb el que Prat havia fet després de la Setmana Tràgica. Tres-cents anys sense institucions pròpies havien generat en els catalans una manca de sentit del poder i el rebuig a una idea d’autoritat que percebien aliena, ineficaç i dissolvent. Després de tres segles sense política catalana, calia aprendre a fer política. El Minotaure entrava en escena.

A través dels seus articles a la revista Destino podem seguir les lectures i les inquietuds de Vicens Vives des de finals dels anys quaranta. Destino era una finestra catalana al debat europeu i l'historiador va dedicar força pàgines a les noves idees del liberalisme continental. Un moviment que maldava per aixecar democràcies sòlides, amb Estats capaços i gruixuts, però conscients de la necessitat d'equilibris per evitar el perill totalitari. A finals del anys quaranta, Vicens Vives cita el politòleg i economista Bertrand de Jouvenel i el seu Du Pouvoir per explicar l'evolució moderna de l'Estat i les seves formes de poder. Un poder creixent i descarnat que Jouvenel descriu amb la metàfora del Minotaure. Però el Minotaure no apareix a Notícia de Catalunya fins a la segona edició, com si Vicens Vives hagués necessitat llegir els articles de Pla per veure que aquell nou poder creador i destructor alhora era també a l'arrel de les mancances i impotències de la vertebració política de Catalunya. A la segona edició revisada de Notícia de Catalunya, publicada el 1960, Vicens Vives hi afegeix nous capítols que sintetitzen el pensament i l'acció dels seus darrers anys de vida: el poder com a problema i les elits com a solució.

Hi ha poques frases tan categòriques a Notícia de Catalunya com les que Vicens Vives escriu per obrir el capítol dedicat a les elits: "No hi haurà cultura possible sense una minoria selecta que en constitueixi l'ossada; no hi ha política possible sense un grup que l'hagi concebuda i la realitzi". Els paral·lels i les complicitats amb Pla apareixen de nou. L'empordanès compartia amb l'historiador la idea que els grups rectors són la clau de qualsevol moviment polític. Ho havia deixat escrit anys enrere al seu extraordinari llibre sobre Francesc Cambó: "L'autonomia, com tot problema de consecució d'un fi polític, planteja la qüestió de la capacitat social d'un poble com un tot, de la formació d'una classe".

Reprendre el fil de la democràcia i el catalanisme demanava una nova elit, i en aquest camp, com en tants d'altres, Vicens Vives no es limitarà a pensar i escriure. Serà, també, un motor d'acció social. L'estudiós creia que els joves de la burgesia havien de ser la base d'aquella nova elit. Ho explicitarà en un article a Destino: "Hay una generación burguesa que apenas se asoma hoy a las puertas de la vida. (...) De sus ambiciones y de sus intereses, de su comprensión de los demás elementos de la sociedad, de su nueva fe en el país, pueden y deben esperarse muchas cosas".

Vicens Vives va anar a buscar personalment aquells joves perquè s'apleguessin al que acabaria sent el Cercle d'Economia. Va obrir casa seva per formar, orientar i posar en contacte joves amb inquietuds polítiques de diversos espais ideològics. L'homenot que Pla dedica a l'historiador descriu la tasca obsessiva dels darrers anys de Vicens Vives: "Treure la joventut del marasme morbós, vidriós, estèril, en què es trobava i desplaçar-la cap a l'acció —cap a formes, si voleu modestes, però indispensables per a tota futura preparació".

La mort prematura de Vicens Vives el 1960, tot just després de fer cinquanta anys, va tallar un enorme potencial polític, però no va evitar que la tasca de formació que havia emprès brillés amb llum pròpia anys després. Els tres principals candidats a les eleccions catalanes de 1980 (Jordi Pujol, Joan Reventós i Josep Benet) eren tres homes influïts per Vicens Vives, per les seves idees i la seva acció. Representaven una elit nova que havia assumit les lliçons de la història que l'historiador va sintetitzar a Notícia de Catalunya. Una generació que va saber construir en positiu superant les limitacions, els obstacles i els errors dels lideratges catalanistes anteriors. Vista des d'avui se li poden fer pocs retrets, potser un de sol: no haver sabut transmetre a la següent generació d'elits catalanes la reflexió constituent de la postguerra, les instruccions per cavalcar el Minotaure.

Marc Arza és autor de l'estudi Catalunya i el poder, una relació i dues mirades, sobre la idea de poder en Josep Pla i Jaume Vicens Vives.