Isabelle Huppert torna a Barcelona encarnant Maria Estuard al Grec

Jovial, mústiga, estrident, serena, bonica, monstruosa, arrogant, humil, nena i vella. En l'hora i mitja que dura el seu nou espectacle teatral, Isabelle Huppert (París, 1953) mostra totes les arestes del seu personatge, tota una Maria Estuard, que sembla que s'encavalquin amb les de l'actriu que l'encarna. Huppert interpreta la decapitada reina d'Escòcia a Mary said what she said, que arribarà al Grec de Barcelona el 21 i 22 de juliol, després de convertir-se en un dels plats forts de la temporada a París, on les representacions van finalitzar el cap de setmana passat. Sola sobre l'escenari, sense més aliats que els llums multicolor del director Robert Wilson, els versos críptics de Darryl Pinckney i la música de Ludovico Einaudi, signa una interpretació amb aires de número de circ d'una acròbata que prefereix treballar sense xarxa. És la reina Isabelle en persona.

L'actriu escup les paraules a la velocitat del raig, corre per l'escenari com una plusmarquista, sotmet el seu rostre reial a tota mena de ganyotes elàstiques i condueix la veu cap a tessitures desconegudes. En el seu tercer treball conjunt amb Wilson, després de dues funcions que van fer història —Orlando el 1993 i Quartett el 2006, totes dues a l'Odéon parisenc—, Huppert s'endinsa en la desmesura total, lluny del registre naturalista en què s'inscriuen gairebé totes les seves pel·lícules. “En realitat, no tinc la sensació de ser una actriu diferent al teatre i al cinema. Jo hi veig una continuïtat, més que una oposició”, desestima l'actriu en una conversa telefònica. “No crec que siguin tan diferents en la seva relació amb el realisme. En el fons, el més interessant sempre és aconseguir que la vida circuli a l'interior”.

Huppert admet que en aquesta obra utilitza nous músculs, però aquesta és una aspiració en cada projecte. “Per a un actor, perdre's és bo. Perdre els teus punts de referència fa que et trobis amb tu mateix. Implica allunyar-se de les convencions i aconseguir una llibertat personal”, assegura l'actriu.

En l'obra interpreta Maria Estuard per segona vegada, després d'una primera experiència al National Theatre de Londres durant els anys noranta i amb llibret de Schiller. No aconsegueix descriure per què la monarquia té aquesta fascinació, fins i tot en un país que va tallar el cap als seus reis. “Encara que no sé si a França captiva tant com a Espanya o Anglaterra. Aquí no tenim reis, però sí que tenim una república una mica monàrquica en la seva representació…”, ironitza, sense precisar l'opinió que li mereix l'actual inquilí de l'Elisi, Emmanuel Macron.

Claude Chabrol, amb qui va col·laborar en set ocasions, solia dir que tots els seus projectes li pertanyien tant a ella com als seus respectius directors. En aquest sentit, es considera més autora que actriu? "Seria presumptuós dir que sí. Això és el que el director Arnaud Desplechin acostuma a dir sobre Catherine Deneuve, però no sé si jo tinc dret a atribuir-me aquest títol”, dubta. “Però si un autor és algú que va més enllà de la simple funció de l'intèrpret, que posa en joc la seva responsabilitat personal i autobiogràfica, llavors sí que em sento una autora, amb la precaució oratòria que li he donat”, acaba admetent. Totes les seves obres i pel·lícules són, en aquest sentit, “una afirmació personal”.

El 2017, la pel·lícula Elle va suposar un gir en la seva trajectòria. Pel seu paper de víctima d'una violació va obtenir les millors crítiques de la seva carrera, un Globus d'Or i una nominació a l'Oscar. “En el meu dia a dia, res ha canviat radicalment: continuo fent el cinema que m'agrada a França, a Europa i al món”, respon. Tampoc li van ploure les ofertes, diu. “O, en qualsevol cas, eren papers que no m'interessaven gens. Segurament vaig fer la pel·lícula La vídua, amb Neil Jordan, gràcies a l'Oscar. Però res més…”.

En aquest projecte, estrenat al maig, interpretava una psicòpata amb la qual semblava riure's de la seva pròpia imatge de dona esquerpa i freda com el gel. Igual que va fer en la sèrie Call my agent, on va acceptar interpretar una caricatura de si mateixa: una actriu hiperactiva que rodava dues pel·lícules en una sola nit, a més de concedir una entrevista en directe en una ràdio cultural per a intel·lectuals. “Era una ficció, que no té més a veure amb mi que qualsevol altre personatge meu”, diu. Coneguda pel seu trepidant ritme de treball, Huppert viu una anomalia: en el seu futur no hi ha més projectes que un muntatge d'El zoo de vidre amb el seu admirat Ivo van Hove i una comèdia policíaca rodada al multicultural barri de Belleville de París, cosa que reflecteix el seu ampli espectre de registres. “N'hi haurà algun més, però no l'hi puc dir. Justament ho estic decidint aquesta setmana…”, confessa.

I com escull Huppert? “A través del que un acostuma a imaginar: el tema, el director, que els diàlegs estiguin ben escrits… Encara que el que és de debò important és una altra cosa: que sentis la necessitat d'embarcar-te en un projecte. I quan dic necessitat dic desig, perquè són sinònims”. Una vegada va confessar que vivia cada estrena teatral com un preàmbul de la mort. Avui matisa que va exagerar una mica. “Però és veritat que el teatre és un lloc de patiment, tot i que aquest convisqui estretament amb el plaer. Al cinema, en canvi, no pateixo mai. En aquest sentit, el cinema no em fa ni fred ni calor”, diu tot i saltar-se, per una sola vegada, la seva prohibició de comparar-los.