Mandra

El nacionalisme a Catalunya ha estat sempre present, amb un caràcter més o menys inclusiu respecte dels vinguts de fora. Aquesta realitat entorpeix el discurs a alguns sectors que ara neguen que l'independentisme sigui nacionalista. Aquest nacionalisme podrà ser de diferents tipus, més o menys nativista, més o menys pragmàtic, més o menys polític, però, en el fons, sempre està present, atès que parteix de la diferència com a element legitimador per desenvolupar un projecte polític independent de la resta. Ara, en un context europeu en què els nacionalismes destaquen per posar en perill els valors i estructures comuns de convivència, ser vist com un moviment nacionalista no interessa.

És cert que hi ha un sector de l'independentisme a Catalunya que es va sumar al procés perquè hi van veure una oportunitat de regeneració democràtica, com una oportunitat per desenvolupar localment (a Catalunya) un projecte constituent en el qual incorporar un nou paradigma democràtic, en el qual replantejar les bases de l'estat constitucional liberal. No obstant això, crida l'atenció que aquelles persones que van fer una aposta pel procés en aquesta línia no se’n desmarquessin, sobretot, després de les lleis aprovades el 6 i 7 de setembre del 2017. El procediment d'aprovació d’aquestes lleis va ser propi d'un estat autoritari, i el contingut, inconstitucional. Però algun dia, aquells que volien un model democràtic avançat, haurien de llegir les lleis en qüestió i acceptar que quedaven molt lluny de les seves aspiracions.

Però també hi ha sectors de l'independentisme que, ja sigui d'origen, ja sigui per la creixent frustració que el procés i les seves mentides han generat, són expressió avui de la manifestació més reaccionària del nacionalisme no democràtic. Una mostra d'aquest independentisme es va posar de manifest en l'entrada en comitiva de l'alcaldessa Ada Colau recentment investida i la resta de regidors no unilateralistes. La ràbia violenta poc continguda dels que es van concentrar allà diu molt poc a favor d'un moviment que es reivindica democràtic i incloent. De fet, la investidura de Colau va ser una representació perfecta del processisme en aquests temps. D'una banda, el partit de l'alcaldessa, assotat internament i externament per no pactar amb Ernest Maragall. Una líder no independentista que passa, així, a formar part dels traïdors a la causa, un club amb un nombre d'integrants més alt cada dia que passa. El Sr. Collboni que, recuperades posicions, s'ha empassat gripaus enormes per possibilitar un ajuntament constitucionalista a Barcelona. El Sr. Valls ens va deixar atònits a tots amb el seu suport a una candidatura de la qual està ideològicament allunyat, anteposant el seu desig de salvar Barcelona del desastre processista. D’altra banda, en canvi, ERC i Junts per Catalunya trenquen files per no haver aconseguit Barcelona: uns volent separar-se del llast puigdemontista, i, els altres, insistint que, si no van plegats, no tenen res a fer.

En l’espai constitucionalista s’avança, es recol·loquen les peces amb l’afany de trencar les lògiques de blocs

Però el pitjor pot ser que encara no hagi arribat. D’aquí a uns mesos, arribarà la sentència del Tribunal Suprem sobre els líders del procés. Aquest momentum (un altre més) podria ser aprofitat per convocar unes noves eleccions a Catalunya, la qual cosa ens permetria visualitzar com és la seva nova ordenació política, dins i fora de l'independentisme. En l'àmbit no independentista, la nova Lliga democràtica hauria d'ensenyar el seu múscul en un escenari en què el centre dreta catalanista no existeix, des que va ser dinamitat per Mas el 2012. En l'espai dels independentistes, veurem, d'una banda, qui es fa amb el comandament del PDeCAT/Junts. Depenent de qui n’ostenti el lideratge, podria parlar-se de la ruptura definitiva amb l'estratègia unilateralista. Diuen que el líder d'aquest espai podria ser Mas. És cosa seva. L'altre dubte és si, una vegada aglutinats, repetiran per enèsima vegada la seva opa hostil a ERC i insistiran a presentar-se a les eleccions (les penúltimes) autonòmiques conjuntament per a… què? Aquesta és una altra gran incògnita.

Així, mentre en l'espai constitucionalista s'avança, es recol·loquen les peces amb l'afany de trencar les lògiques de blocs per retornar a Catalunya certa governabilitat i, a mitjà i llarg termini, recuperar la convivència social, en el bloc independentista, Junts i ERC continuen amb la seva particular competició pel lideratge a Catalunya, la qual cosa ens té sumits en un bucle sense fi. Com deia abans, mandra infinita.

Depenent de qui ostenti el lideratge de PDeCAT/Junts, podria parlar-se de la ruptura definitiva amb l’estratègia unilateralista