Ha guanyat la (bona) política

Ada Colau va trigar gairebé 24 hores en adonar-se, després del trasbals de la nit electoral, que en política municipal l'important és aconseguir l'alcaldia i sortir corrent. No és tan important sortir escollit el primer com negociar més bé. I una vegada manes a la plaça, el desallotjament d'un alcalde és molt complicat. També es va adonar que en els moments crucials la política ha de prevaler davant l'activisme, almenys quan aspires a liderar una institució. Fer política és pactar amb qui pensa diferent i Colau ha sabut fer-ho. Ha madurat com a líder i també ho han fet les seves bases, com s'ha vist en la consulta interna que ha permès el pacte amb el PSC, fins i tot sabent que per tancar l'operació eren necessaris els vots del seu injuriat Manuel Valls.

El pragmatisme —fer valer els punts d'acord per sobre dels desacords— s'ha imposat al sentimentalisme que ve dominant des de fa anys l'agenda catalana. I això és just el que no han sabut fer els independentistes que, a força de creure's les seves proclames, no van saber veure que, si a Catalunya segueixen sense ser majoria els que busquen la ruptura amb Espanya, encara ho són menys a Barcelona. Simple i planament, amb menys del 36% dels vots no es pot imposar en un ajuntament una agenda que la resta rebutja obertament. A força de negar aquest fet, Esquerra Republicana no ha fet més que equivocar-se després de la seva lleugera victòria la nit electoral. Primer donant per fet que tenia el dret “legítim” a atorgar-se l'alcaldia amb només 10 regidors d'un total de 41. Després, insistint en una agenda secessionista que, lluny de seduir els que necessitava per pactar, allunyava potencials socis. I finalment, menyspreant Colau i fent-la aparèixer com una subordinada als interessos de l'Ibex 35. L'error final de l'independentisme ha estat intentar vincular els pactes que buscaven Colau, el PSC i Manuel Valls a una “operació d'Estat” i d'un suposat establishment al que, per descomptat, Ernest Maragall, no ha de pertànyer malgrat el seu cognom i a les dècades que porta ocupant llocs de poder.

Colau ja és alcaldessa però no ho tindrà gens fàcil a partir d'ara. Els seus regidors, més els del PSC, corren el risc de no ser suficients per aprovar les grans reformes que necessita la ciutat. Les enquestes revelen un clam per lluitar contra la criminalitat, que va tancar l'any passat amb un increment del 17%. L'habitatge assequible necessita una ingent injecció de diners públics, com també calen polítiques públiques arriscades per vetar el cotxe privat i evitar que Barcelona es converteixi definitivament en un parc temàtic per a turistes. La recentment investida alcaldessa va prometre més diàleg per fer-ho. Haurà d'abandonar molts dels prejudicis amb els quals ha governat fins ara. Necessitarà més suports i no podrà comptar sempre amb els de Manuel Valls. Si ERC es llepa aviat les ferides pot tenir un paper rellevant en la governabilitat de Barcelona. Colau pot necessitar-los tant com els independentistes necessiten els de l'alcaldessa al Parlament català. Avui ha guanyat la política. Hi haurà segona volta?