Periodisme per a periodistes

No hi ha res més frustrant per a un periodista que ser inintel·ligible, no fer-se entendre ni tan sols per als seus aduladors, tret que parli per a periodistes, cosa d’altra banda molt habitual últimament en l’ofici, també quan hi ha disputes esportives a la vella Europa. Cap assumpte genera més discussió, per exemple, que l’estil del Barça. La majoria hem caigut en el periodisme per a periodistes, textos encriptats i amb rerefons, difícils de desxifrar per al lector no contaminat o, al contrari, clarividents com els que escrivia Enric Bañeres.

El redactor en cap de La Vanguardia va ser un periodista com una catedral, subtil i polemista, capaç de provocar tanta admiració a la seva audiència com tírria en la premsa amb textos com el titulat: ¿Quién le negaría una asistencia a Michael Jordan? Temps de Ronaldo, lo Pelat i Guardiola, quan el periodisme exigia més ploma que xerrameca i es combatia la cridòria, res a veure amb el periodisme de clics o amb el periodisme de club que mana avui a la Lliga. La militància i el hooliganisme s’imposen sovint al distanciament en el contenciós Barça-Madrid.

Más información

La dama que facilita la vida

“El periodisme esportiu genera cada dia un món nou per desmentir-lo l’endemà i crear-ne un altre”, assegurava Andreu Mercè Varela, un clàssic que continua de moda en uns moments en què es consumeix més que no pas es llegeix i les càpsules informatives o de propaganda tenen més impacte que els llibres, algun d’especialment recomanable como el de Kubala de Manuel Ibáñez Escofet (Editorial Cal·lígraf). La presentació a la Casa del Llibre va ser tot un èxit de convocatòria molt merescut per a l’editor i prologuista Josep Maria Sòria.

Vaig anar entusiasmat a la cita perquè necessitava escoltar Sòria per entendre com funcionava el periodisme en els anys durs del franquisme, volia saber més coses d’aquell mestre de periodistes que va ser Ibáñez Escofet, també pretenia enraonar amb l’historiador Carles Santacana sobre Kubala i m’interessava saber l’opinió de Màrius Carol sobre la situació del Barça. L’atenció, malgrat tot, es va centrar en Josep Maria Bartomeu, el president del Barça, que al final de l’acte li van preguntar reiteradament per la situació del tècnic Ernesto Valverde.

Les intervencions van ser, en qualsevol cas, molt enriquidores perquè es va parlar d’una època en què la vocació literària a les redaccions era tanta que hi havia apostes sobre qui es llegia més llibres en una setmana, obsessionat Ibáñez perquè els joves fullegessin i comentessin Càndid de Voltaire. “Gent jove, pa tou”, assegurava el periodista de diaris com El Matí, El Correo Catalán, Tele/eXpress o La Vanguardia. La figura d’Ibáñez és essencial per entendre i seguir el fil de les figures del Barça.

Va escriure molt sobre Samitier. “N’hi ha que sostenen que hi ha una edat física i una altra de moral; no sé qui va dir que l’home tenia l’edat de les seves artèries. Jo he arribat al convenciment que hi ha éssers, molt pocs, que no tenen edat. Samitier no té edat (…) Un president va arribar a dir que era preferible tenir-lo a dins sense fer res que fora del club”. Va ser Samitier qui va afirmar que amb Kubala el futbol va passar de l’“opereta a l’òpera” de la mateixa manera que ningú va retratar millor el Cabezón que Ibáñez: “Marcava gols bonics, serens, exactes, una obra d’art. Hala, hala, Kubala”.

També va anunciar com pocs l’impacte Johan Cruyff. “Fins ara havia vist el fenomen Cruyff al terreny de joc, però ahir vaig tenir l’oportunitat de viure’l a camp obert. No em refereixo al fenomen futbolístic, sinó al fenomen humà i sociològic: al fet singular que supera els límits de l’estadi, aquell que De Gaulle practicava amb saviesa: le bain de foule, el bany de multituds (…) En un radi de 20 quilòmetres es van parar les fàbriques i es va deixar de llaurar les terres per poder veure Cruyff, l’home que arrossegava les masses”.

I es va referir amb especial encert a Diego Armando Maradona: “Els genis són de tracte difícil i complicat, però qui no sap tractar-los no serveix per dirigir un muntatge en el qual descansa, indiferent a tot, el vedell d’or amb el cap en forma de pilota de futbol. Algun culpable hi deu haver”. Hi ha moltes referències i citacions rellevants en els seus articles recollits al llibre Parlem del Barça. De Samitier a Cruyff (Edicions La Campana). Una recopilació que va fer bé de dirigir un barcelonista que va aspirar a president, com va ser Jaume Llauradó, creador del Fòrum Samitier.

Ibáñez no va conèixer Messi. Tampoc se sap què pensaria Vázquez Montalbán del 10 del Barça. Ni Joan García Castell, Martí Farreras o Josep Morera Falcó, cèlebre per les seves columnes Bajo la piel del estadio. La paraula de Sòria ajuda a entendre la importància d’aquelles plomes i essencialment la d’Ibáñez, amb una opinió que “contrastava amb la del gruix del periodisme espanyol. Les redaccions es van omplir d’adeptes del règim, també les seccions d’esport”, temps en què es parlava de la “sana rivalitat amb l’Espanyol” i s’imposava l’antibarcelonisme, com recull el pròleg del llibre Kubala.

Sovint convé mirar el passat per entendre el present, sobretot quan a Messi li agafa per parlar a l’Argentina i s’obre tant als seus amics que explica com els seus fills, un el dolent (Mateo), l’altre un tros de pa (Thiago) i el tercer (Ciro) més proper al primer que al segon. Ibáñez va transcendir precisament per ser un seguidor dels periodistes que van marcar època als anys vint i trenta, figures com Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes i Agustí Calvet, Gaziel.

“Els feliços vint es van submergir, igual que l’Atlàntida, en els anys trenta, els quaranta, els cinquanta... I ens vam trobar en el límit de l’abisme dels seixanta. Vam aprendre –d’una manera molt dura, certament– a ser joves i homes”, explicava Manolo Ibáñez Escofet. “I, sense adonar-nos-en, hem començat a fer-nos vells”. Molt apassionat, assegurava que per ser periodista “es necessita una curiositat universal, humilitat i ànsia per comunicar”. Va ser una sort anar a la Casa del Llibre i de passada comprar El director, de David Jiménez. Ja havia llegit, entre d’altres, Memorias líquidas, d’Enric González, i Menuda tropa, de Joaquín Luna, i Aquella porta giratòria, de Lluís Foix. Periodistes que entenen de periodistes i de periodisme, com Sòria.