Colau i els falsos dilemes morals

Les eleccions municipals han donat una majoria d’esquerres incontestable a la ciutat de Barcelona: ERC, Barcelona en Comú i el PSC sumen 28 dels 41 regidors. Majories molt més precàries van fer possibles els dos governs tripartits de la Generalitat, però l’estratègia unilateral de l’independentisme ha provocat esquerdes tan profundes en la política catalana que aquest pacte resulta ara impossible: socialistes i independentistes es veten mútuament. En absència d’una majoria alternativa, Ernest Maragall podia aspirar a l’alcaldia i, fins i tot, a governar en solitari per ser la llista més votada. Així era la nit electoral. Però la decisió de Manuel Valls de donar suport a Ada Colau com a alcaldessa en un govern de coalició amb els socialistes sense exigir cap contrapartida ha canviat radicalment l’escenari. Ara hi ha una possible majoria alternativa i Ernest Maragall no pot reaccionar com si no existís, mantenint la seva oferta de pacte preferent amb Junts per Catalunya i col·locant el programa independentista per sobre de tot.

Si vol governar Barcelona ha de canviar d’estratègia, però la situació política no l’hi facilita. ERC continua presonera de Junts per Catalunya: l’enèsima batalla per l’hegemonia de l’independentisme està per caure i els republicans no volen anar a les eleccions autonòmiques perquè poden ser acusats de traïció per haver pactat amb Colau i el PSC. D’altra banda, la possibilitat d’un pacte en solitari amb els comuns tampoc sembla probable perquè, per ser triat alcalde, Maragall necessitaria els vots de Junts per Catalunya i aquesta no sembla disposada a donar-los-hi sense entrar al govern. Però, fins i tot si ho fes, tampoc és clar que aquesta fos la millor opció per a Ada Colau.

L’alcaldessa insisteix en un pacte d’esquerres a tres, però si ERC el rebutja, pot pactar amb els socialistes una majoria de govern de 18 regidors i ser triada alcaldessa amb el suport de Valls. Així doncs, Colau té al seu abast l’oportunitat de continuar governant i acabar la tasca que va començar fa quatre anys, quan, procedent de l’activisme social, es va convertir en la primera alcaldessa de Barcelona. Ara disposa de l’experiència de quatre anys d’una gestió dura en solitari i un nou equip pensat per governar. Mantenir o no l’alcaldia és la diferència entre pactar amb Maragall o fer-ho amb Collboni, i tots saben que, en un govern municipal, no és el mateix tenir l’alcaldia que no tenir-la. En totes dues opcions corre el risc de patir l’abraçada de l’os, però, en la primera, té tots els números de perdre, i en la segona, molt a guanyar. Perdre l’alcaldia pot ser, d’altra banda, una greu reculada per a l’espai i les polítiques que representa.

Així doncs, l’independentisme intenta alterar la lògica de la situació. Pretén fer prevaler els seus interessos —aconseguir l’alcaldia de Barcelona— sobre la base que les conviccions de Colau li impedeixin a ella defensar els seus. Pressionen amb tots els mitjans que tenen al seu abast perquè renunciï a un acord amb els socialistes, i, per tant, a l’alcaldia, al·legant que un partit d’esquerra no pot acceptar el regal d’un representant de les elits econòmiques com Manuel Valls. Creuen, en canvi, que Maragall sí que pot pactar amb un partit de dretes com Junts per Catalunya, perquè la causa de la independència ho justifica tot. D’aquesta manera, intenten situar el debat en un terreny moral que no s’apliquen a ells mateixos. Saben que aquest és el punt vulnerable de la cultura d’esquerra en la qual milita Colau.

Però en aquest cas no hi ha un conflicte entre conviccions i interessos. No estem parlant de la defensa d’una ambició personal o d’una simple lluita pel poder, sinó de la possibilitat que els comuns puguin dur a terme el programa polític que defensen per a Barcelona. Les conseqüències del fals dilema entre conviccions i possibilisme polític està molt ben explicat en el llibre d’Ignacio Sánchez Conca La superioritat moral de l’esquerra. A diferència de la dreta, que considera legítim defensar interessos, i per això té més facilitat per transaccionar i aconseguir acords polítics, l’esquerra tendeix a anteposar els principis als interessos, per bé que aquests siguin legítims. I quan una negociació política se centra en els principis, qualsevol cessió pot ser interpretada com una traïció. L’excés d’idealisme moral és el que explica la tendència suïcida de l’esquerra al conflicte intern i a l’escissió. I és el que, fet i fet, impedeix moltes vegades que el seu projecte polític avanci. Però la política i la moral obeeixen a lògiques diferents que no tenen per què ser incompatibles. Que Barcelona en Comú provi de tirar endavant el seu projecte polític amb els vots de Valls, que ni tan sols exigeix contrapartides, és tan legítim com que ERC intenti salvar-ne el seu amb el suport de Junts per Catalunya.