Colau i la por

La fantasia, venia a dir Borges, no és més que l’ambigüitat de la realitat, un tremolor d’aquesta, es podria dir. Aquesta definició també serviria per a la por. I totes dues sensacions, per definir l’atmosfera de la seu de la nit electoral de Barcelona en Comú. Un altre món. L’espai-temps es va personificar a l’antiga seu de la fàbrica tèxtil del segle XIX Fabra i Coats de Barcelona, “una fàbrica okupada per a la creació”, com ja l’havien definit els arquitectes que van iniciar la rehabilitació dels seus 12.000 metres quadrats, encara avui a mitges, però bandera de la política cultural d’Ada Colau: reconvertir-la en laboratori artístic de creació per a dos milers de creadors.

Bastants dels assistents podrien optar als espais. Imperava la bossa de roba, amb lemes tipus “La revenja de la perifèria” sobre el plànol de Barcelona, amb el seu predominant i burgès Eixample, els gossos no eren infreqüents i les samarretes, la indumentària guanyadora. En duien una de vermell viu els de la BrigADA, voluntaris vinguts de diversos països per donar suport logístic a Colau: els d’aquest gest cap a les Brigades Internacionals del 1936 estaven més pendents dels mòbils que no pas dels ajustats resultats, els diplomes lliurats (Certificate of Appreciation, sense signatura de Colau), sobre unes taules on, aquí sí, la majoria absoluta era per a gots de cervesa i platerets de plàstic amb cacauets i quicos.

No recitaven res vegà les pissarretes del bar: els pintxos (1,5 euros/peça) eren “ibèrics” i, a més dels biquinis (2 euros) i les birres, eren el que més servien els cambrers, també amb samarreta amb emblema (“L’amor guanya l’odi”) i logotip del partit. Desenes d’assistents, impel·lits per algun eco cultural, s’enduien les consumicions fora del recinte, asseguts en rotllanes a terra al recinte industrial. Més que nens, hi havia nadons, al pit dels seus progenitors amb motxilles de tela, sense marca reconeixible.

Un termo d’una parella, aigua calenta indistintament per a mate patern i farinetes filials, estava cobert amb l’adhesiu “BCN versus lobbies”, lema semblant al del tiquet que l’organització ha facilitat als 150 periodistes que hi havia a la seu de Barcelona en Comú. Anvers: “Birra versus lobbies”. Revers: “Si veus o pateixes una agressió masclista, ves a la carpa amb el globus lila”, dibuixat aquí. Reciclatge d’alguna festa major.

Veient-ho tot darrere d’una minicàmera, un periodista oriental gravava. Quan rebobini les quatre hores de filmació des de les 20.00, amb el primer sondeig, fins al discurs de mitjanit, serà l’únic que haurà captat el tobogan entre la fantasia i la por. “S’han mobilitzat els indepes de Gràcia i de l’Eixample: han votat molt”, comentaven dos joves, quan Barcelona en Comú era tercera: silenci i cares llargues. També deu tenir els crits de “Sí que es pot!” per resultats parcials de Carmena a Madrid i la que semblava una remuntada de Colau (“En el fons, ja hem pactat amb l’esquerra, no?”, argumentava un flamant empresari assessor mediambiental). I el final: la Colau de samarreta blanca i americana verda, llàgrimes sense esforç de contenció, més espontànies al públic que no parava de cridar-li “alcaldessa” o “t’estimem”. Sí, a la cinta del col·lega oriental hi ha la clau del món de Barcelona en Comú: Colau és una empatia, un eix d’un espai-temps sociològic potser intransferible.

L’equip municipal de Colau ha potenciat la conversió de la inacabada Fabra i Coats en Nadal en un taller espectacular dels Reis d’Orient. Una fantasia; fa una mica de por i ràbia no poder culminar la fàbrica, repetir el seu taller màgic; les tres majestats també fan por a alguns nens… Borges.