El Barça oficia el seu propi final de cicle

Als millors equips, sobretot als que prioritzen el joc als resultats, se'ls exigeix que tinguin un punt de grandesa en la derrota, i el Barça va acabar sent un digne finalista de Copa. El rampell blaugrana només té sentit com a punt final després de perdre fins i tot el torneig que s'utilitzava per completar el triplet o el doblet, colofó a la seva hegemonia a la Lliga. L'1-2 de Sevilla contra el València serveix de bon epitafi, no de coartada per donar continuïtat a un pla caducat, per més garantia que suposi Messi, rebel al Villamarín.

Messi no és ni s'assembla a Ronaldinho. El Barça de Valverde, no obstant això, té tics que evoquen el de Rijkaard. A l'entrenador se'l veu desgastat i superat, l'equip s'ha aburgesat i abandonat, i la directiva s'ho mira i no hi posa remei, davant de la preocupació d'una afició que es desespera perquè el seu equip no guanya ni amb Messi i no ha fet sagnar el Madrid amb la Copa d'Europa. El dolor provocat per la punyalada d'Anfield no té cura, sinó que remet a les derrotes més cruels que van exigir una intervenció dràstica al Camp Nou.

El Barça avorreix, tip de si mateix, tan cansat del seu estil que fins i tot l'ha caricaturitzat, víctima d'una rutina propiciada per una junta que viatja amb el pilot automàtic que ha posat Messi. La desídia i la mediocritat acabaran contagiant el 10. N'hi ha prou amb adonar-se del que ha passat amb Luis Suárez. L'uruguaià es va operar i el Barça es va quedar sense davanters a Sevilla, un símptoma del poder dels jugadors i de la mala planificació, així com de la poca liquiditat d'un club que es va gastar la seva fortuna volent satisfer els campions de Berlín 2015.

La previsibilitat dels titulars ha arribat a un punt que al final s'ha trobat a faltar Dembélé, tot i que encara no se sap si és un problema o una solució perquè el consell de Bartomeu encara no s'ha adonat que no es tracta de comprar i vendre jugadors, sinó d'entendre de què va el joc i saber interpretar Messi. Dembélé regateja, desborda i desequilibra, sobretot sorprèn, justament tot el que no ha tingut l'equip en la seva absència, estranyat a Anfield i a Sevilla. El francès simbolitza també el mal del Barça. Dembélé no entén per què s'ha d'esforçar si li sobra talent, no s'adona que les seves lesions poden tenir origen en una mala alimentació, en uns hàbits no aptes per a un futbolista. Els blaugrana necessiten tornar al camp d'entrenament, recuperar el desig de jugar a futbol, derrotar el contrari al seu camp i deixar de refugiar-se a les porteries, l'excusa que li ha permès sobreviure i fins i tot guanyar per 5-1 el Madrid i governar la Lliga.

Mana el vestidor

Expirat el Barça del trident per la fugida de Neymar, el Barça de les àrees ha estat l'últim invent de la plantilla per gaudir de la vida amb la cançó que el futbol evoluciona i l'ideari blaugrana ja no té sentit quan s'enfronta a contraris tan forts com el València i el Liverpool. Ningú ha corregut ni competit més que el Barça quan els que defensaven eren tants com els que atacaven, temps de pressió, ritme, circulació de la pilota i exigència, mai d'inèrcia com ha estat passant fins que el Sevilla va claudicar.

El Barça necessita recuperar el comandament, en poder del vestidor que capitaneja Messi. Al 10 no li convenen amics, sinó jugadors competitius, futbolistes que necessitin títols més que diners, ansiosos per la glòria perduda a Munic, Madrid, París, Torí, Roma, Liverpool i Sevilla. El rei va nu i necessita més bons laterals, més davanters que Luis Suárez, migcampistes ambiciosos com De Jong i un entrenador que no gestioni, sinó que lideri amb una idea clara de joc, una versió diferent de la que ha ofert Valverde.

El dubte és si el Txingurri serà capaç de canviar i intervenir per posar fi al govern dels futbolistes, els seus millors còmplices; tampoc se sap si Bartomeu entendrà que no n'hi ha prou amb canviar el secretari tècnic, sinó que es tracta de recuperar l'ideari i el lideratge futbolístic perdut i menyspreat des de la partida de Guardiola, el cruyffista més radical, potenciador del dream team; i també es desconeix com respondrà Messi en un club molt avesat a renegar dels seus ídols quan s'acaba la llum al Camp Nou.

Ja no n'hi ha prou amb Messi, com s'ha volgut fer veure per relativitzar les partides dels diferents entrenadors, esgotats per la plantilla o desencantats amb la directiva, ara de Bartomeu i abans de Rosell. Tampoc cal oblidar que Laporta, el mateix que va entronitzar Guardiola a partir del consell de Cruyff i Begiristain, va ser sotmès a una moció de censura després de mantenir Rijkaard i Ronaldinho.

De vegades les principals revolucions futbolístiques no es mesuren només pels jugadors que es fitxen, sinó pels que es traspassen. El Barça necessita un punt d'inflexió després d'oficiar el seu propi final de cicle, el mateix que tantes vegades van anunciar els seus rivals, cansats de la seva hegemonia, cosa que honra el partit dels blaugrana a Sevilla. El conte es va acabar al Villamarín i ara s'imposa arriscar per evitar la decadència, una circumstància que seria imperdonable tenint Messi.