El dol no se’n va amb diners, tampoc al Camp Nou

Al barcelonisme li costarà arribar a la final de Copa després de la caiguda a Liverpool. El dol culer durarà molt de temps perquè la gent s’havia fet pagues de guanyar la Champions. Hi havia més arguments a favor que no pas l’any passat, quan es va caure a Roma. Qui més qui menys pensava que l’equip estava escarmentat i sabria com sortir viu d’Anfield. I a més, ningú no dubtava de la paraula de Messi. L’argentí s’havia estrenat com a capità a la pretemporada amb la promesa que l’equip competiria per aquesta copa tan bonica i desitjada com és la d’Europa.

Al cap i a la fi, el problema va ser el mateix que el de la temporada passada, i que no és cap d’altre que no saber interpretar ni gestionar l’avantatge del partit d’anada jugat al Camp Nou. La majoria d’analistes havien convingut que l’eliminatòria amb el Liverpool seria molt disputada, tant que s’apostava al 50% per cada equip i, fins i tot, es convenia que els reds eren el pitjor rival que podia tenir el Barça. El 3-0 de l’estadi va confondre tothom i l’equip de Valverde va tornar a fer figa, aquesta vegada a les semifinals, a un pas de la final de Madrid.

No hauria passat res de tan greu segurament si els dos partits haguessin estat igualats com es preveia i l’eliminatòria s’hagués decidit per petits detalls i no per dos marcadors sorprenents: 3-0 i 4-0. El resultat final convida a fer lectures molt derrotistes, mentre que la duresa del rival demana conclusions més serenes i tal vegada comprensibles a partir del fet, evident des de fa temps, que al Barça li costa molt jugar bé en camp contrari a les rondes definitives de la Champions. Tampoc hi ajuda un tècnic com Valverde, que des de sempre sembla renyit amb Europa.

No es pot defugir en qualsevol cas l’autocrítica a partir de la trajectòria blaugrana des que es va guanyar a Wembley el 1992. Per un moment va semblar que el Barça de Valverde podia tenir un resultat semblant al Barça de Rijkaard que va conquerir París el 2006. La clau de volta d’ambdós equips són les seves figures: Ronaldinho i Messi. El brasiler no va estar gaire fi a la final i en canvi el Barça va ser campió, mentre que la sensació d’ara és que no n’hi ha hagut prou amb l’argentí per arribar a Madrid. Messi va ser cabdal en canvi en els dos títols de l’etapa de Guardiola.

Un cop se’n va haver anat l’avui entrenador del City, es va considerar que seria difícil mantenir el nivell de joc i resultats fins que va arribar Luis Enrique. El trident va fer fortuna a Berlín el 2015. La fugida de Neymar va obligar a repensar en qualsevol cas un equip que ha anat perdent peces úniques com Puyol, Xavi i Iniesta. La sort va ser que Messi encara continuava en plena forma i va assumir a més la condició de capità del Barça. Aquesta semblava la Champions de Messi i, com a tal, la més segura, justa i volguda pel barcelonisme; no pas per al Liverpool.

Anfield obliga el Barça a recapitular i pensar, una feina que només es pot fer des del coneixement i la passió, no tan sols amb la gestió i delegant el futbol en Messi. El futbol exigeix dedicació, i darrerament els que manen s’han dedicat més a vendre la marca que a cuidar el contingut, és a dir, la pilota que van portar Cruyff i l’equip de les Cinc Copes i, naturalment, el fundador Gamper. No n’hi ha prou amb organitzar, administrar i capitalitzar el club com una bona empresa sinó que cal talent futbolístic; només cal recordar els temps de Núñez.

No cal posar el nom de Johan Cruyff a un estadi si no se sap què és el seu futbol, i costa molt demostrar cada dia que el Barça és més que un club si no s’entén què vol dir més enllà de donar volada a la Fundació. El futbol s’ha de sentir perquè un equip funcioni, i ara com ara es demanen resultats que justifiquin la inversió; cap dels clubs més rics del món jugarà les finals de les Copes d’Europa. El dol no se’n va amb diners; la pilota vol amor, i més al Camp Nou.