‘Control-T’, ni suc ni bruc

El control-T, quan fas servir l’ordinador, és una drecera del teclat que, segons el programa que s’usi, té una funció. Al navegador, obre una nova pestanya. A Word, justifica el text a l’esquerra, i a Excel, per exemple, mostra un quadre de diàleg per crear una taula. És, per tant, un recurs amb moltes facetes. El nou programa de TV3, Control-T, es diu així perquè la presentadora és Thais Villas i els belgues, creadors del format original, van posar-hi Control-P, que és la inicial del nom del seu presentador (Pere) i una manera d’ordenar a la màquina la impressió d’un document. En ambdós casos, doncs, hi ha un joc al títol del programa que, a més, enuncia el tarannà que vol tenir la cosa. Però el control-T de l’ordinador serveix per a moltes més coses que aquest programet d’entreteniment, on hi ha un lamentable esforç per fer riure sense resultats apreciables i on els convidats demostren una entremaliadura postissa.

Se suposa que és un panel show, subgènere televisiu on dos equips competeixen per demostrar qui en sap més d’un tema. Els equips estan formats per l’star system més domèstic de TV3 (per exemple, Marc Giró, que el veiem fent de quasi tot). Aquí la competència és nul·la, perquè des del primer moment ja es veu que els dos equips hi són per fer gresca i estan més pendents de ser simpàtics i riallers que de demostrar que saben alguna cosa de tecnologia, amb honroses excepcions com la de Judit Martín. Villas, penosament malaguanyada i que hauria merescut una cosa millor, ha d’administrar uns plafons sobre els quals els membres dels equips no tenen cap problema a demostrar una absoluta ignorància del que es parla. D’aquí es deriva la inutilitat d’una altra figura, la d’un àrbitre que puntua les intervencions dels convidats. Això tindria sentit si aquests personatges fossin allà amb voluntat de ser els primers a donar una resposta correcta, però estan més preocupats a allargar el camí de la resposta amb acudits fabricats amb una espectacular mala traça i pobresa.

Aquest àrbitre el presenten com el cosí millennial de la Villas. Un jove posat en això de la informàtica. Veient el primer programa, vaig pensar que no tornaria, perquè alguns convidats li van fer brometes que s’acostaven a una mena de mobbing poca solta. Tant va ser així que, en un moment determinat, la víctima es va preguntar públicament si es trobava en una televisió pública. Una televisió on, se suposa, hi ha un mínim respecte a les persones.

El programa, d’una mitja hora, comença amb Villas i els convidats que presenten un gadget o aplicació més o menys curiosa, més o menys inútil. Des d’un programa que resol els sudokus de les revistes i diaris fins a un aparell que detecta l’olor corporal i el puntua. És clar que no distingeix entre la bona i la mala olor i que va donar zero quan li van posar al davant un formatge. Segons la maquineta, el cul o la boca de determinats convidats feien més pudor (?).

No tenir una actitud reverencial davant de la tecnologia és saludable, però fer-ho amb exemples preferiblement ximples (el vídeo d’un músic que desafina amb la flauta és un assumpte tecnològic?) i des d’una visió atrotinada és perdre el temps. Curiosament, el programa es pren la molèstia, via Skype, de portar un personatge estranger vinculat a l’experiència d’internet. Per exemple, van portar un responsable del comitè d’Unicode que decideix quines emoticones s’admeten. Els convidats havien d’endevinar a què es dedicava i de seguida van tirar cap a una eventual aplicació d’ús eròtic, amb brometes que el pobre Jeremy rebia amb un somriure educat. De l’evolució de les emoticones, que van començar sent una eina de desambiguació i han acabat com a icones que t’estalvien les paraules, hi ha un món que Control-T no va transitar. No li interessa. Control-T és per a la xerinola sense suc ni bruc. Parla de tecnologia, però és una antigalla.