Barcelona: la cultura, a la cruïlla

La cultura, com tots els àmbits de l’activitat humana, s’està adaptant a una època de grans transformacions. S’estan fent els deures a Barcelona? A tot el món s’ha establert una competició entre ciutats per destacar com a capitals de la cultura amb la seva pròpia identitat, sense excloure xarxes de col·laboració d’experiències innovadores, com les que plantegen les 38 ciutats del World Cities Culture Forum. Un dels seus lemes és esborrar la idea que la cultura és nice to have, un element accessori, i el primer, doncs, prescindible, per apostar per una cultura imbricada amb l’educació i la indústria, com una eina per tallar una de les principals urgències d’avui: l’augment de la bretxa de la desigualtat, que batega en el fons de la irrupció de la ultradreta, i la progressiva desculturització, que deixa el ciutadà sense capacitats per orientar-se per si mateix en la complexitat del món. Polítiques igualitàries que no exclouen l’ambició dels projectes culturals més vistosos.

Les eleccions municipals de diumenge han fet aflorar el tema, un dels grans reptes que, maluradament, no semblen resolts. L’encara alcaldessa Ada Colau reconeix el desconcert dels seus primers anys de mandat en la cultura. El 2016 i fins a finals del 2017, va recórrer a l’equip del PSC, Jaume Collboni i Xavier Marcé. Després de la ruptura pel suport socialista a l’aplicació del article 155 de la Constitució en el marc del conflicte del procés, Joan Subirats, comissionat de Cultura, va mantenir algunes línies i va aportar les biennals de ciència i de pensament, i al costat de mesures sobre educació i cultura, assegura: “Hem redreçat el rumb”. És així?

Barcelona en negre

Ramoneda: “El polític no pot fer adaptar el centre a la seva finalitat ideològica”

En la visió més negra dels vuit experts consultats per QUADERN, els problemes són enormes en el marc d’un clima ambiental de malenconia que sura a la ciutat des dels atemptats islamistes i els fets judicials i polítics derivats de l’octubre del 2017. Les retallades milionàries del Ministeri de Cultura i de la Generalitat han deixat inermes els grans equipaments i han propiciat la fugida de talents, sobretot a Madrid, acaronada econòmicament per l’Estat.

Les associacions culturals posen en relleu que hi ha precarietat salarial en tots els sectors i clamen perquè lloguers i taxes són inassolibles per a molts creadors, els quals, a més, no troben accés als canals de distribució i exhibició. Les polítiques descentralitzadores de l’actual consistori s’han fet a costa de descurar, tret d’excepcions, projectes internacionalment competitius, tal com obliga la Carta Municipal. La fragmentació política catalana es tradueix, alhora, segons alguns experts, en un “repartiment de treball als acòlits i una tutela pública de les iniciatives subvencionades”, mentre s’abandonen pols culturals com el de l’eix Macba-Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)-universitats-galeries d’art, o dels museus a la muntanya de Montjuïc.

Una bona part dels experts veuen també una absència general d’ambició i un afebliment de la burgesia catalana, de gustos conservadors, mentre tampoc millora el mercat de l’art, amb un sistema de galeries fràgil incapaç de promoure els seus artistes. I els arquitectes lamenten que la societat civil no els encarrega edificis innovadors… Paral·lelament, la ciutat encara es mostra desconcertada per la seva inclusió en els circuits del turisme de masses (a Berlín, els teatres ja subtitulen les obres durant les funcions de cap de setmana). En la radiografia general, la icona internacionalment reconeixible de la ciutat és la Sagrada Família, amb totes les seves connotacions. Als anys vuitanta Joan Miró va erigir Dona i ocell (una vagina fàl·lica) i el mosaic del Pla de l’Os, obra d’art que la gent trepitja, precisament com a contrapunt irreverent de les icones de Barcelona, l’estàtua de Colón i la continuació de les obres de la Sagrada Família, que ell pensava que traïa l’obra de Gaudí.

En qualsevol cas, els responsables dels museus no saben com reinventar-se per connectar amb el públic local i els amants de l’art troben a faltar grans exposicions. Baixen l’audiència teatral i el consum cultural comercial, mentre el sector audiovisual pateix perquè no compta amb una indústria cinematogràfica i les editorials es recuperen massa lentament de la pèrdua d’una tercera part de la facturació per la crisi.

Si un dron a les set de la tarda...

Hi ha altres mirades conciliadores. Com la del filòsof i analista cultural Josep Ramoneda, primer impulsor del CCCB. “Imaginem que un dron sobrevola la ciutat amb una càmera a les set de la tarda. Ens sorprendria la quantitat d’actes culturals que tenen lloc d’allò més variat, molts sense subvencions o amb mínima ajuda pública, des d’ateneus i llibreries a tota mena d’organitzacions. Barcelona té un teixit cultural molt considerable”, defensa. Són activitats, recalca l’exdirector del CCCB, que no consten a les estadístiques i que els mitjans de comunicació, diu, no recolliran mai.

Per Ramoneda, que va elaborar l’informe que és a la base de l’enlairament de l’Hospitalet de Llobregat com a pol d’atracció cultural amb pugna amb Barcelona, “el pla que va desenvolupar el llavors alcalde Pasqual Maragall ha complert un cicle i ara toca un relleu generacional. El que no poden fer les administracions polítiques és obligar que els centres culturals s’adaptin a les seves finalitats ideològiques. Si els directors no poden preservar la seva autonomia, estem perduts”.

O moltes sardines, o una balena

De la Nuez: “Els comuns han anat contra la marca; però no han pogut crear un altre model”

L’assagista i comissari d’art Iván de la Nuez tampoc és apocalíptic. “No és certa aquesta visió tipus Vargas Llosa que a Barcelona no passa res. Passen moltes coses interessants, com ara les petites editorials, però continuem pensant que la cultura és el que mou aquest vell model barceloní que està acabat i que defineix la cultura pels grans dispositius. Hi ha una altra generació intel·lectual que hi és, en una altra dimensió”. No obstant això, apunta una crisi profunda. “El model socialdemòcrata s’ha ensorrat i no es pot restaurar perquè no hi ha diners per fer-ho, i la marca liberal, la cultura només de serveis, no funciona”.

El pensador diu que “el dilema és tenir moltes sardines o una balena. Els comunshan fet una sèrie de canvis en una esfera, però no en totes, i això, en una economia de serveis com és Barcelona, converteix la seva política en retòrica. Han anat contra la marca, però no han aconseguit reposar el model antic i no han pogut crear-ne un altre. Han fet bé en donar magnitud a la cultura de barri, desnuclearitzar Barcelona i posar un interrogant sobre si aquests grans equipaments estan avui definint la nostra cultura, però el que no hem vist són iniciatives privades de mitjana i petita escala, com pot succeir a Madrid, que es puguin desfer d’aquest vell model, i poder-hi fer el que es vulgui”. “I després —prossegueix— hi ha el tema de l’emprenedoria, les fàbriques de creació, metàfores fabrils d’un fordisme d’esquerres: t’autoexplotes, com passa amb tots els autònoms, que és una manera fàcil de no comptabilitzar una precarietat, i no hi ha solució per al productor de cultura. L’1% decideix sobre el 99% restant. Així és difícil fer aproximacions diferents als problemes de la ciutat, som a les trinxeres, en els alineaments. Som fragments d’una democràcia, però no som la reproducció transversal d’aquesta democràcia en els equipaments culturals, i això és molt greu. El camp cultural és ple de bombolles: un món que existeix en la cultura i després hi ha el món real, una extrema intenció de musealitzar-ho tot, de display”, exemplifica.

De la Nuez diu que “coneixem els noms dels directors de museus, però no els projectes que han guanyat els concursos, són com secrets d’estat, i un museu es trepitja amb l’altre, es queden espais per atendre, no hi ha una estratègia que col·loqui cadascú al seu lloc. Manca una estratègia política per saber què fer amb cadascun d’aquests espais”. “La política cultural —segueix— ha de ser transversal, fruit d’un acord multipartidista, de tots. És cert que has de satisfer una cultura social, però no pots tirar per la borda el patrimoni de tradició burgesa, Tàpies, Gaudí, les rutes modernistes, tot el que ha fet aquesta ciutat… Entre la patrimonialització i l’activisme hi ha una tensió no resolta”. I això, conclou, enmig d’una crisi pròpia de totes les institucions d’art contemporani.

L’assagista està en contra de la instal·lació de l’Hermitage, perquè “no resol res, és col·locar una franquícia en un sistema de cultura de serveis: quan els russos desembarquin dels seus creuers tindran el seu Hermitage i les seves botigues al passeig de Gràcia, botigues i restaurants que igual són russos”.

La motxilla cultural

El comissionat de Cultura, Joan Subirats, número dos de la llista de Barcelona en Comú a les eleccions d’aquest diumenge, defensa les polítiques encaminades a pal·liar les desigualtats i a vincular la cultura amb l’educació. “Quin tant per cent de la població està utilitzant realment els grans equipaments, que s’enduen gairebé el 47% del pressupost del Icub?”, pregunta. Estudis del CoNCA el xifren en el 25% dels barcelonins. Subirats afirma que al districte de Sant Gervasi el 80% de la població té estudis secundaris postobligatoris i a Nou Barris només el 37%. Per equilibrar aquesta bretxa, proposa el que bateja com a “motxilla cultural”: recuperar la sisena hora escolar, que va implantar el tripartit i CiU va deixar de pagar. La sisena hora artística, defensa, “permetrà, a més, donar treball a artistes o músics, i articular-se amb els equipaments de la zona per mitjà del Pla de Barris”.

Quan se li pregunta com és possible que entre la Facultat d’Història de l’Art i el Macba, separats per menys de cent metres, no hi hagi més relació, respon: “Si no n’hi ha entre el Macba i el CCCB!”. I l’abandó dels museus de Montjuïc o els jardins de Rubió i Tudurí? Això, defensa, depèn més d’un pla urbanístic. No es tracta de comparar la cartellera de Barcelona amb la de París o Londres, sinó amb la de la Barcelona de fa deu anys. Segons Subirats, “ara hi ha més diversitat que abans, i el problema és que fa deu anys l’Estat reconeixia la capitalitat de Barcelona i aportava 11 milions d’euros. Aquests 11 milions són, avui, zero. La despesa de l’Ajuntament en cultura és de 87 euros per persona; la de la Generalitat, 37, i la Madrid ciutat, poc més de 50. La diferència amb Madrid és la que aporta l’Estat als equipaments estatals de Madrid”.

Subirats: “L’Estat apostava per la bicapitalitat i donava 11 milions d’euros; avui, zero”

¿L’únic gran projecte visible —a banda d’uns festivals musicals com el Sónar i el Primavera Sound, únics models internacionalment exportables— serien, doncs, les obres de la Sagrada Família, icona de Barcelona, definides per alguns com un pastitx arquitectònic amb connotacions turisticoreligioses? “És una mirada molt estreta del que és una mirada contemporània de la cultura, la qual relaciona cultura amb ciència, innovació, moda, disseny, gastronomia; o multiplicar residències d’artistes i científics de fora o anar avançant en la construcció de l’àrea metropolitana, amb iniciatives culturals de baix a dalt, per crear confiança amb els 36 municipis que la formen”. I defensa llavors la fàbrica de creació Fabra i Coats, la joia del mandat, on ja hi ha cinc apartaments per a residència d’artistes de fora, model d’integració d’un ecosistema cultural en una zona de Barcelona. Fabra i Coats, manté, no està inclosa com a equipament de districte, sinó de ciutat. “En l’imaginari de molta gent, és perifèria, quan és pur centre: és a dotze minuts de plaça Catalunya”, sosté Subirats.

Bicapitalitat cultural

La frenada cultural de Barcelona té data: la supressió a la vegada de l’aportació del Ministeri de Cultura a la bicapitalitat Madrid-Barcelona i de la Generalitat per la crisi econòmica. Ara, l’imminent president del Govern, Pedro Sánchez, podria recuperar la idea. Xavier Marcè, del PSC, recorda que durant el Govern Zapatero, “un any es van arribar a aportar 20 milions” per a activitats culturals en organismes en els quals l’Estat no tenia un vincle orgànic (Grec, Tàpies…), sense comptar-hi les aportacions a les quals sí que hi estava representat (MNAC, Macba, Liceu…). Era un moment en què des de sectors independentistes es veia amb bons ulls el “menys Estat” en les institucions catalanes (demanaven la seva transferència directa a la Generalitat i que aquesta la distribuís). Mariano Rajoy va suprimir l’aportació per a la bicapitalitat el 2012 i l’alcalde Xavier Trias es va comprometre a compensar el desfasament des de les arques municipals.

Marcè defensa la seva gestió amb el regidor Jaume Collboni, amb un argumentari semblant al de Ramoneda: “Hi ha una intensa vida cultural de primer nivell que mai no apareix reflectida als mitjans de comunicació”, si bé reconeix que “ha baixat el consum cultural comercial”.

Barcelona, sol i platja

Marta Gili, fins fa uns mesos directora del megacentre cultural Jeu de Paume parisenc, diu que a Barcelona adverteix “una manca d’ambició cultural molt evident”. “A França sí que es nota en el dia a dia que la cultura forma part del programa polític, és la seva imatge de marca, mentre que Barcelona, per a un estranger, continua sent vista com un lloc de platja, sol, nit de diversió i alcohol: ningú m’ha comentat mai que hi va per veure una exposició que li hagi cridat l’atenció”.

Gili: “La manca d’ambició cultural que té Barcelona és molt evident”

Gili exposa algunes de les experiències del Jeu de Paume: a diferència d’un model d’equips educatius externs subcontractats, a la institució parisenca el servei educatiu forma part de la seva estratègia orgànica; treballen tot l’any amb les escoles, els alumnes de les quals veuran totes les exposicions de la temporada guiats per professors alliberats de les seves tasques i en contacte permanent amb el Jeu de Paume, amb el qual s’aconsegueix un aprenentatge sòlid. “Com és possible —lamenta— que des de l’Ajuntament de Barcelona s’afavoreixi el divorci de la ciutadania amb els museus, plantejant el dilema ‘sanitat o cultura’, com s’ha fet amb el Macba? Si el Macba s’ha d’ampliar ha de començar per tenir un projecte, mitjans i personal per fer l’ampliació”. També lamenta que s’hagin descurat pols culturals tan importants com els centres del Raval i de Montjuïc. I sobre la crisi dels museus, autocrítica: “Els programadors hem de deixar de parlar per a nosaltres mateixos, els convençuts, i barrejar públics”.

Barris hiperactius a Londres

Laia Gasch viu a Londres des de fa 25 anys, i és assessora cultural de l’alcalde laborista musulmà Sadiq Khan. El programa cultural londinenc és enormement vast i replet de mesures innovadores. Diu la neta del mític crític d’arts escèniques Sebastià Gasch que el consistori londinenc no té gairebé pressupost, “però sí capacitat de to convene, convocar, traçar línies estratègiques i treballar amb els agents culturals per tirar-les endavant”. L’acció ho conjuga tot: mesures contra les desigualtats de gènere, de classes, de cultures migrants i entre districtes, sense oblidar el suport a les indústries creatives, als grans projectes, al turisme de qualitat, l’economia de l’oci i de la nit, i a la imatge de marca que distingeix Londres de la uniformitat globalitzadora. Bona part de les mesures que desgrana Laia Gasch són experimentals, com la creació de Zones d’Emprendoria Creativa, amb normes que contenen antídots contra la gentrificació de les àrees urbanes renovades i l’especulació immobiliària, al mateix temps que s’afavoreix la formació de petites empreses als barris o la interrelació de la moda, televisió, disseny, arquitectura, art, música, teatre, videojocs…

Gasch es mostra satisfeta per “l’experiència pilot de triar cada any un Barri de la Cultura, a imatge del model de la Capital Europea de la Cultura”. El primer, enguany, és Waltham Forest, al nord-est del Gran Londres, en el qual el 64% de la població és blanca. “El programa està dotat amb 1,4 milions de lliures i el resultat és espectacular, perquè la població se’n sent orgullosa, el treball amb les escoles ha fet disminuir el fracàs escolar, s’han dinamitzat tots els sectors culturals… Un dels encerts va ser la participació entusiasta del cantant Damon Albarn, de Blur i Gorillaz, nascut allà, i que ha treballat amb els escolars”. Laia Gasch destaca la riquesa de col·laborar amb la xarxa World Cities Culture Forum i d’intercanviar experiències reeixides de ciutats tan diverses com Medellín, Austin, Vancouver o les mesures correctores d’Amstedam respecte al turisme de masses. Entre els plans de Londres s’inclou reconvertir la Vila Olímpica en un gran districte cultural creatiu. “A Barcelona hauria de ser urgent dinamitzar un gran districte cultural a Montjuïc”.

Riera: “Cal anar cap a l’abast metropolità, hispànic, mediterrani i l’Europa de les ciutats”

Aguantar la capital editorial

L’editor Cristóbal Pera, actual director del prestigiós segell Vintage a Nova York, diu que “la capitalitat editorial s’identifica amb Barcelona per la mateixa raó que Planeta i Penguin Random House Grupo Editorial tenen allí la seva seu i és on hi ha la major part de les agències. Madrid, a partir de la seva preponderància en l’edició educativa, ha anat creixent gràcies a les adquisicions que van anar fent els grans grups i al naixement d’editorials independents de gran qualitat; però malgrat que les seus madrilenyes de Penguin i Planeta són cada vegada més rellevants, continuen sent satèl·lits”. Mèxic rellevarà Barcelona com a capital editorial? “La qüestió és saber qui mana. I Barcelona és la seu del poder de decisió dels dos grups predominants a Espanya i a l’Amèrica Llatina. I encara que aquestes decisions es prenguin en reunions executives on es parla català, el negoci està fundat en una llengua que és el castellà. No imagino un debat com el de la capitalitat de l’edició en breu. El món editorial s’allunya del provincianisme i del vedat cultural tancat, que són els majors perills que aguaiten a Barcelona”.

Una visió geocultural

L’editor i gestor cultural Fèlix Riera, que ha tocat tots els fils, pensa que “el terme clau per interpretar i proposar un nou horitzó per a Barcelona és la cultura. Una ciutat franca, oberta i cosmopolita com Barcelona ha d’establir com a prioritat una visió geocultural del potencial de la ciutat. Això implica orientar el seu desenvolupament cap a la plasmació política, econòmica i cultural de l’àrea metropolitana, recuperar el concepte de cocapitalitat amb Madrid de l’àmbit cultural hispànic, reivindicar les institucions d’abast mediterrani que tenim a la ciutat i ajudar a forjar l’Europa de les ciutats”. Riera diu que “només des d’aquesta visió geocultural i estratègica podrem potenciar el talent, la creativitat i la fortalesa de les nostres empreses culturals. Cal superar la concepció de promoure polítiques culturals connectades a fer prevaler una línia Maginot, una cultura a la trinxera, en les institucions culturals, basada a emetre el missatge que ens sentim segurs i autosatisfets perquè tenim de tot”.