“El sexe és la meva manera de resar”

Posa per a la foto amb actitud descarada en una plaça del centre de Madrid. Parla de la seva última orgia amb la mateixa normalitat amb què protesta pel preu dels lloguers. Analitza el feminisme movent les mans en l'aire, com una mestra davant dels alumnes. Duu barret negre i una samarreta de Pink Floyd. Llenguallarga, atrevida, afectuosa. És, potser, una ofensa per al gènere femení? Pot ser. Almenys així és com ha titulat el seu primer llibre, Mala mujer (Lunwerg). Noemí Casquet viu un moment dolç. Després d'alguns projectes que no van acabar de tirar endavant, aquesta barcelonina de 27 anys ha escrit un al·legat a favor de la llibertat, de l'amor a un mateix i de la necessitat de replantejar-nos les estructures socials. Va camí de la tercera edició en només un mes. Símptoma que les anècdotes personals o les reflexions sobre poliamor promouen la lectura.

Per què creus que el llibre està funcionant tan bé?

Perquè és molt humà. Parlo molt de mi, però no d'una manera deïficada sinó com un reflex del que es pot aconseguir. Aquest llibre és una excusa per escoltar la veu que tenim a dins i dir ‘això és el que vull fer’. També triomfa perquè durant molt de temps se'ns ha negat a les dones l'empoderament o la llibertat sexual. A més, he intentat fer servir un llenguatge col·loquial, proper, perquè no hi hagués una barrera amb l'escriptura, sinó que donés la sensació que se t'està escoltant.

Recorda, de vegades, a una xerrada amb col·legues.

És el que volia. Parteixo de mi mateixa perquè he experimentat molt i perquè hi hagi algú amb qui identificar-te. Crec que està molt bé explicar el que has sentit i després argumentar-ho amb fonts documentals o personals alienes. Participo en una orgia i, quan en surto, dic: "Us explicaré què passa aquí dins". Encara que després ho provi una altra persona i ho vegi diferent. Perquè aquests sentiments diferents ens humanitzen.

Fas molta èmfasi en el sexe. Què t’ha ensenyat?

Uf, doncs de tot! Com soc a dia d'avui és gràcies al sexe. Li dono molta importància perquè és una cosa que t'aboca al que és desconegut i et fa vulnerable. Això et fa perdre la vergonya i ignorar tot el que diran. I com que continua sent un tema políticament incorrecte, fa que aprenguis a tirar endavant i que tot te la bufi. És la meva guia per connectar amb mi mateixa a un nivell molt profund i, sobretot, amb l'univers. És una cosa sagrada. El sexe és la meva manera de resar i, a més, és la meva feina.

Què et suposa ser tan directa?

Hi ha dos vessants. Un de negatiu i un altre de positiu. El primer és que et diuen de tot o t'envien missatges per quedar amb tu. El segon és que cada vegada que soc en un lloc amb gent desconeguda i parlo de sexe, s'obren i es nota que volen exterioritzar els seus dubtes, el que pensen o el que els ha passat. En tractar una cosa natural d'una manera natural s'aconsegueix més proximitat que no pas incomoditat.

Continua havent-hi els mateixos tabús en les noves generacions?

Sí, perquè les estructures del sistema es perpetuen. Tant se val l'edat. La generació millennial té internet i moltes més coses al seu abast. Ha perdut una mica el pudor, però l'educació sexual continua sent la mateixa. Sembla que fa por educar aviat per si es comença a practicar abans. És molt trist que no ho vegem com una cosa instintiva. Ens ensenyen a posar un condó a un plàtan quan ja sabem fer-ho amb la boca.

I quan tens porno a tot arreu...

És clar. Abans el veies d'amagat, amb una revista o una pel·lícula d'un amic. Estava amagat. Ara el tenim a la mà, al mòbil. En un segon hi ha accés a totes les nostres fantasies. Però no estem explicant que això és ficció, que és una representació del plaer, igual que diem que imitar l'Spiderman és perillós. Això genera molta pressió i ens acostumem a la mentalitat d'un sol ús, al consum ràpid, i no a una gestió correcta de les emocions.

Insisteixes en la necessitat de l’empatia. Com ho porta això, Madrid, ara que t’hi has traslladat?

Genial. Des que m'hi vaig traslladar, ara fa un any, m'ha enamorat. Em va captivar la primera nit, quan vaig anar a un bar i vaig veure un concert de blues. Era una cosa que se sentia, que s'improvisava, que s'anava creant amb la gent. S'acostuma a dir que aquí tens moltes persones per quedar a fer un beure, però que després és difícil fer amics. I què va: algunes de les meves millors amigues són de Madrid.