És necessari no oblidar: Ernest Maragall, educació i eleccions

L'educació pública de Catalunya, en altres èpoques capdavantera, està en hores baixes. Les retallades que es van fer amb l'excusa de la crisi no s'han revertit i qui aguanta l'actual sistema educatiu públic és el professorat, i per això es va fer la vaga del 16 de maig. Tenir més hores de classe, tenir aules sobrecarregades d'alumnat, tenir una alta concentració d'alumnes amb dificultats (econòmiques, socials i culturals), tenir l'obligació de fer una escola "inclusiva" sense recursos, haver de canviar la seva metodologia per ordres de la Fundació Bofill i La Caixa, sense formació ni assessorament, veure com disminueix any rere any el seu poder adquisitiu... són fets que no ajuden gens i diuen molt del poc respecte que té l'Administració vers el seu professorat. Cal no oblidar a l'hora d'anar a votar que el Departament d'Educació està en mans d'Esquerra Republicana de Catalunya.

I també cal no oblidar que l'any 2008 es va aprovar a Catalunya una nova llei d'Educació (la LEC), de la mà d'Ernest Maragall, en aquell moment conseller d'Educació pel PSC (ara cap de llista d'ERC a l'alcaldia de Barcelona). La LEC es va aprovar amb una gran satisfacció de CiU, però en contra de la majoria del professorat i part de la comunitat educativa, expressada en quatre vagues.

La LEC es va inventar el Servei d'Educació de Catalunya, que posa al mateix sac els centres públics i els concertats, i consolida així la doble xarxa educativa i amaga les diferències abismals que existeixen entre les dues. El sistema de concerts, no únicament no fa augmentar els resultats escolars, sinó que ajuda a disminuir la qualitat global del nostre sistema educatiu, augmenta significativament la desigualtat educativa entre classes socials i orígens culturals, i posa en perill, doncs, la igualtat d'oportunitats i la cohesió social i, a més, s'escapa del control públic tot i finançar-se amb diners de tothom.

Aquesta llei també va eliminar la gestió democràtica dels centres públics donant molt de poder a les direccions per prendre decisions i per triar el professorat; va desregularitzar les relacions laborals del personal docent, va estimular la creació de rànquings de centres i la dotació de recursos segons els resultats, va introduir l’autofinançament dels centres públics, cosa que va afavorir la desigualtat i fomentar la competitivitat entre centres i va consolidar i incrementar l’externalització de serveis escolars.

La LEC va ser la primera llei que va consagrar tots els principis neoliberals a l'educació. Després, la LOMCE els va rematar. Però, de fet, les fórmules són iguals: “consolidació i ampliació dels centres privats-concertats”, “autonomia de centres”, “direccions professionalitzades”, “organització jeràrquica dels centres públics”, “avaluació externa”, “incentius per resultats”, “precarització i desregulació laboral del professorat”, “privatització i externalització dels serveis educatius”, totes mesures que tenen com a objectiu posar l'educació sota les lleis del mercat, consolidar un model de gestió empresarial i augmentar la precarietat laboral del professorat.

Així, l'educació pública de Catalunya, que en altres èpoques va ser capdavantera en qualitat i democràcia, ha esdevingut la capdavantera en segregació escolar i desigualtat educativa. Això és especialment greu a la ciutat de Barcelona, on durant molts anys només podia accedir a una plaça pública el 40% del nostre alumnat. Si bé la demanda ha fet un tomb i un 53% de les famílies de Barcelona ja demana escolaritzar els fills en centres de titularitat pública, l'oferta d'escoles concertades encara supera la pública.

Davant de tot això, una pregunta important: pot ser un bon alcalde de Barcelona una persona que ha fet la pitjor llei d'educació? Quina gestió de la nostra ciutat podem esperar d'Ernest Maragall, una persona que ha perjudicat tant la nostra educació pública?

Rosa Cañadell és professora i exportaveu del sindicat USTEC·STEs.