Colau i el poder de la Meridiana

Ada Colau aspira a obtenir diumenge un segon mandat com a alcaldessa de Barcelona sense que els poders tradicionals de la ciutat hagin digerit encara l’immens disgust que els va provocar l’inesperat inici del primer. D’aquella victòria contra pronòstic de Barcelona en Comú es va dir amb encert que marcava un canvi sociopolític a la ciutat: quatre dècades de governs municipals encapçalats per representants significatius de les classes mitjanes catalanistes donaven pas a una alcaldessa i una coalició formada per activistes i polítics d’extracció nítidament popular. El canvi es va expressar mitjançant una metàfora territorial il·lustrativa: el poder municipal havia passat de la Diagonal a la Meridiana. És a dir, de l’eix urbà mesocràtic a l’eix dels barris més populars.

Durant aquest període, l’alcaldessa i el seu equip de govern han hagut d’afrontar l’hostilitat oberta dels qui han considerat que la direcció de l’Ajuntament de Barcelona els pertany gairebé per dret natural. O, dit d’una altra manera, com a expressió de l’hegemonia socioceconòmica de les classes mitjanes i altes sobre les classes populars i treballadores. L’han considerat una okupa al despatx de la plaça de Sant Jaume i han fet tot el que han pogut per boicotejar les seves polítiques, però també, conscients de la seva popularitat, per destruir la seva imatge personal. No ho han aconseguit, però no és perquè no s’hagin entestat a fer-ho. En són exemples alguns eslògans d’aquests últims dies: Colau no s’ha connectat a l’empresa municipal d’electricitat que promou. Colau va ocupar una casa quan era jove. Colau és la responsable de l’atemptat de la Rambla.

L’animadversió dels seus adversaris ve d’aquí, però no només. Quan Colau i el seu equip de govern van decidir que les prioritats de l’Ajuntament de Barcelona fossin la despesa social i la municipalització de serveis públics bàsics, com l’aigua i l’electricitat, o polítiques de fort impacte en els segments més pobres de la població, com la promoció d’habitatge públic, les escoles bressol o els serveis funeraris, van descobrir que xocaven contra tots. Contra els partits de la dreta, perquè tenien altres prioritats. Però també contra els partits de l’esquerra que podien compartir part del seu programa, perquè no s’havien atrevit o no havien volgut enfrontar-se als poders econòmics, als lobbies dels sectors que veuen aquestes polítiques com un atac i una intromissió.

Aquesta situació política va tenir no fa tants anys un antecedent molt semblant en les dues legislatures de governs de coalició de les esquerres a la Generalitat entre el 2003 i el 2010. Els presidents Pasqual Maragall i José Montilla també van ser considerats okupes pel centredreta nacionalista, que es considerava poc menys que propietari de la institució. Ada Colau ha estat ara objecte del mateix tipus de successives i ferotges campanyes de pressió política, desprestigi personal i assetjament mediàtic.

Igual que els Governs de Maragall i Montilla en el seu moment, l’equip de Colau ha aconseguit tirar endavant una infinitat de projectes amb una incidència social positiva. Els seus adversaris, no obstant això, no paren de sentenciar en tot moment que la gestió municipal és un desastre. En aquest concert d’opositors, en el qual participen tant els adversaris de la dreta com els rivals de l’esquerra, resulta particularment estrany l’argument que ha escollit Ernest Maragall, ara candidat d’ERC, després de llargues dècades com a dirigent del PSC. Es tracta de la idea que Barcelona necessita i es mereix ser governada perquè fa quatre anys que no ho està. O sigui, que ERC primer fa tot el possible per entorpir l’acció de Colau, votant una vegada i una altra al ple de l’Ajuntament contra els seus projectes, inclosos alguns que apareixien al seu propi programa, i després l’acusa de no governar.

Tan sorprenent com això és també que qui ho predica és precisament el candidat d’un partit com ERC, que és al Govern català des del 2012 sense dedicar-se a pràcticament res més que no sigui impulsar i acompanyar la dreta nacionalista en una esbojarrada i temerària aventura que ha tingut com a resultat la intervenció de la Generalitat per part del Govern d’Espanya, la dissolució del Parlament, la destitució del president i del seu Govern, i l’empresonament i judici dels seus components. Obstinats per l’animadversió cap a Colau, ERC i Maragall li atribueixen un no-govern de la ciutat que en realitat és el que millor defineix la seva pròpia actuació aquests últims anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya. I a aquesta aventura proposen sumar-hi ara l’Ajuntament de Barcelona.

Així tenim la batalla per la capital.