Esquerra Republicana, el partit imprevisible

Fa un temps el caïnisme era la marca de la casa a Esquerra Republicana (ERC). Les baralles internes dessagnaven un partit eminentment rural que va arribar a governar Catalunya amb el PSC i Iniciativa. Cada congrés era una bomba de rellotgeria a causa de l'assemblearisme. Va haver de ser Oriol Junqueras, que hi va aterrar el 2011, qui cohesionés la formació. Les 563 nits en presó preventiva del líder de la formació —que està sent jutjat per un delicte de rebel·lió— no han minat el seu ascendent. Però tampoc han canviat unes bases acostumades a tenir la seva influència. Un còctel perfecte que sovint converteix ERC en un partit imprevisible.

El veto dels republicans, la setmana passada, a la designació de Miquel Iceta com a senador autonòmic és vist des del PSOE com l'última mostra del caràcter erràtic d'Esquerra en els moments clau. El bloqueig al pla de Pedro Sánchez per col·locar Iceta al capdavant del Senat va caure com un gerro d'aigua freda en els socialistes, que encara no entenen per què els republicans van rebutjar el que consideren un gest a favor del diàleg a Catalunya.

El president del Parlament, Roger Torrent, va abandonar ahir la seva cara més institucional per carregar contra el que considera una “ingerència”. “Alguns parlen de cortesia parlamentària; nosaltres parlem de decència política, que és el que fa que siguem coherents”, va dir en un acte de campanya.

Dins de les files d'Esquerra hi va haver debat sobre com s'havien de posicionar respecte a Iceta, com va passar amb els Pressupostos —finalment fallits— de Sánchez. La porta semblava que s'anava obrint per a Iceta, però finalment es va tancar dimecres. Curiosament, la decisió final d'ERC va transcendir després que es conegués la decisió de la Junta Electoral Central de no deixar participar Junqueras en un debat de candidats a les eleccions europees. Els republicans no van dubtar a culpar Sánchez, via Institucions Penitenciàries, de la decisió, tornant a treure així el seu cavall de batalla sobre la falta de separació de poders.

Junqueras no només mana des de la presó. També les seves circumstàncies personals, de vegades sense voler-ho, acaben influint en la línia a seguir pel partit. A l'espai neoconvergent no reben bé que la campanya dels presos d'ERC es personalitzi en el Free Junqueras, oblidant els altres presos. La fe és cega en l'exvicepresident, que sempre té l'última paraula, tot i que algunes vegades costi —fins i tot entre els seus— entendre on vol arribar. “L'autoritat moral de Junqueras és ara més forta que quan va ser empresonat”, assegura Enric Marín, professor universitari i ex-alt càrrec d'ERC durant el Govern tripartit d'esquerres a Catalunya (2003-2010). I aquesta autoritat, afegeix Marín, és la que ha facilitat consolidar dins del partit l'allunyament de la via unilateral.

La conferència nacional d'ERC, fa un any, va reescriure el relat defensat fins llavors i va apostar per la construcció d'una majoria social suficient abans d'aspirar a la independència. Un missatge oposat a les “155 monedes de plata” amb les quals el diputat Gabriel Rufián pressionava el PDeCAT per seguir amb el full de ruta independentista. “Que això ho demani Junqueras, des de la presó, és el que ha ajudat a fer que les bases entenguin el gir”, sosté Marín.

Però aquesta credibilitat no ho ha pogut controlar tot. En aquesta mateixa conferència, les bases van pressionar per no descartar la via unilateral i van esmenar el text proposat per la direcció. Hi ha hagut altres pugnes. Una part de la federació de Barcelona no va acceptar les ordres de Junqueras, que va esmenar les primàries per a les eleccions de l'Ajuntament de Barcelona. Les bases van triar Alfred Bosch i Junqueras hi va imposar posteriorment Ernest Maragall. “No tenim por de les urnes, ni fora ni dins del partit”, deia el manifest de la candidatura alternativa “no imposada per la direcció”.

Maragall va negar divendres que la decisió sobre Iceta també es fes pensant en el càlcul electoralista. Però a ningú se li escapa que Junts per Catalunya intenta dia sí i dia també titllar Esquerra d'autonomista per intentar acumular vot independentista. Donar suport a Iceta era una jugada massa arriscada per a un momentum electoral ajustat i a la qual els republicans no veien cap profit. “ERC és un gran vaixell, però no pot fer cops de timó, sinó viratges suaus”, solia dir Joan Ridao, secretari general del partit entre el 2008 i el 2011 i ara lletrat major del Parlament.