La certesa d’una presència

No hi ha ahir perquè ahir és sempre avui i, al cap i a la fi, exceptuant alguna arruga i potser alguna variació lleu de contorn, no som molt diferents del que vam ser. Varien algunes coses, com ara que, per exemple, ja no vas al concert dels Backstreet Boys amb samarretes on hi surt la banda, de manera que la tarda tardorenca de divendres, la roba d’abric va desplaçar la d’identificació i les seguidores, la immensa majoria, no es van sentir obligades a manifestar la seva adhesió a un banda que ha estat sempre la seva banda, des de fa més de 20 anys. En alguna cosa s’ha de notar que s’ha crescut: ja no cal cridar o córrer, ara es gaudeix d’una altra manera, no menys intensa, menys uniformada, sí. Els Backstreet Boys tornaven i no era qüestió de perdre-s’ho. El Sant Jordi va esgotar les entrades.

Ells també continuen més o menys igual. Les seves mirades ja no són de criatures fascinades per la grandària de la seva joguina, sinó d’adults plenament conscients que viuen en una jungla, el seu creador i manager els va estafar, i que junts són més forts que separats. A més, l’edat els permet referir-se a les seves famílies sense generar desencís i parlar dels seus fills amb normalitat, de manera que així s’assemblaven cada vegada més als pares de les mateixes fans, a les quals, malgrat tot, canten com si al món no hi hagués ningú més que ells i elles. Potser per això, en el concert dels Backstreet Boys, no es va veure ningú més en escena que ells cinc, mentre que la banda, que, de fet, n’hi havia, es va escapolir de la vista del personal, mercenaris invisibles que van rebre suport quan els va caldre d’una nodrida legió d’efectes i de cors enllaunats —i en rebre, fins i tot, en peces a capella com Breathe—. Tot i això, el so del concert va trigar a redreçar-se en començar enfangat i estrident. Va trigar a assentar-se.

L’escenari, enorme i espaiós, estava pensat perquè se’ls veiés. I per estar macos, tres canvis de roba, no tots conjuntats, i van acabar amb un blanc virginal de quan eren efebus. Algun dels conjunts grinyolava amb l’edat dels seus portadors, però una altra de les convencions del pop de consum és que pots vestir com un arapahoe sense que ningú arquegi ni mínimament la cella. Per bé que tinguis 45 anys. Una ganga? El que no és tanta bicoca és que després de les vestimentes sempre hi va haver un concepte no marcat però perceptible d’uniformitat que portava els cinc boys a lluir vestuaris similars, la qual cosa resta vertigen, fins i tot, a anar vestit d’arapahoe. Coses de formar part d’una boy band als quaranta. I com a complement en les seves grans pantalles, algunes d’altura regulable, unes projeccions majoritàriament geomètriques i de la mateixa naturalesa que en els anuncis de colònia. Ells eren allò important, no ens enganyem, i el realitzador els buscava àvidament amb les càmeres.

Musicalment, el grup no ha canviat en l’essència, ja que el monocultiu de la balada continua sent el seu modus vivendi. És cert que no es tracta de balades lacrimògenes com Don’t Wanna Lose You Now, però n’hi va haver d’èpiques, Shwo Me The Meaning Of Being Lonely, Incomplete, rítmiques i perfumades pel pop negre, la majoria, i alguna moderna perfil “No Place”. Per a la part final, quan ja anaven de blanc, una traca ballable mentre les seves figures semblaven les d’àngels amb una aura, recentment baixats del cel per recordar que passarà el temps, la vida ens torçarà el gest i, de vegades, sentirem la solitud, però ells sempre, sempre seran allà. Com l’altra nit al Sant Jordi, gairebé a tocar de la mà.